Dona d'aigua

        Tota la feina que van dur a terme les feministes del segle passat ha donat el seu fruit. El missatge era clar: davant les opressions d’una figura masculina i dominant, les dones ens sentim orgulloses de ser dones i “femenines” i reivindiquem, amb aquest orgull, la nostra força al costat de l’home. El missatge va calar i, hui en dia, juntament amb un bon grapat de drets essencials per a les nostres persones, se’ns ha implantat la idea que ser “dona” és un honor i, per tant, cal mostrar-ho al públic. El fet que eixe canvi de mentalitat fóra possible és, a més d’impressionant i inspirador, essencial i necessari perquè continuem el nostre camí cap a la igualtat real i va col·locar amb cura les pedres per continuar amb el camí. 

        Però no ens enganyem: el sistema en el qual vivim no és idiota i sap aprofitar aquest orgull tan nostre. Les lluitadores de l’ahir van aconseguir, com un regal per a les lluitador del present, obrir els ulls a les dones i mostrar-los que no són esclaves dels seus respectius homes; però no ens van fer lliures, ni molt menys. Les dones, en la societat occidental, continuem sent esclaves. El nostre amo ha canviat de forma, s’ha tornat abstracte; en veure que els homes no ens podien controlar, van decidir deixar-nos “lliures” perquè siguem nosaltres mateixes les que ens “autocontrolem”. Un poc sinistre, no? 

             Quan vaig decidir deixar de depilar-me, vaig tindre por: al rebuig, a les crítiques, al què diran i, en definitiva, a ser un centre d’atenció que no desitge i que voldria evitar. Sempre m’he considerat una dona forta i independent, aliena del què dirà la gent i, així i tot, va ser una decisió realment difícil. El consumisme obsessiu i aquesta “superficialitat” que sembla ser el punt clau per conviure en esta societat em suposava una trava enorme. De la mateixa manera, no penseu que és fàcil publicar estes línies, no sigueu tan ingenus de pensar que ho faig per cridar l'atenció, no. Estes línies són un crit a la llibertat, a l'estima pròpia i contra esta hipocresia social que desgasta tant. I el fet que per a mi supose un mal tràngol, és una mostra més que fa patent esta manca de llibertat d'elecció. 

             D'altra banda, he de reconèixer que em va resultar més fàcil del que havia imaginat i, de primeres, això va fer que em picara la mosca de la curiositat. Realment estava enganyada? Havia subestimat la societat que m’envolta? Però prompte ho vaig veure clar: la meua decisió no causava cap impressió davant la gent perquè combinava perfectament amb el meu cabell mig rapat, la roba ampla i esta actitud meua considerada “masculina”  i "rebel" per a la majoria de la societat. I això em va fer més ràbia encara.

        M’agradaria comprendre quina relació pot haver entre el pèl corporal i la masculinitat (imatge estereotipada de la rebel·lia). M’agradaria saber qui collons ha decidit què és “de dones” i què és “d’homes”, amb el factor afegit que resulta que allò que és “d’homes” sol ser més còmode o relacionat amb la força (física o psicològica) i la valentia i que allò que és “de dones” sol ser sobre bellesa o sentimentalisme. Si eres dona pots deixar de depilar-te, clar que pots fer-ho, perquè “eres lliure”. Però si ho fas, has d’assumir els xafardejos, les crítiques i les frases absurdes sense cap mena de fonamentació lògica. No ens confonguem, doncs, això no és llibertat, és pressió psicològica i social. 

       A més, el fet de deixar de depilar-me no em converteix automàticament en feminista, ni en marimacha, ni en lesbiana, ni en hippie, ni molt menys en una guarra. Fer el que em dóna la gana del meu cos em converteix en lliure. No sóc menys femenina, no sóc menys higiènica, no sóc menys atractiva. Simplement em negue a arrencar del meu cos els meus pèls i passar per la tortura de la cera cremant, les ferides i les irritacions per les que passem la majoria de les dones (sense ni tan sols plantejar-nos la possibilitat de deixar de fer-ho).

        En fi, la nostra lluita, la lluita de les dones, és una lluita agra. El nostre enemic canvia com l'aigua i no té cap límit moral. Lluitar contra ell, contra les convencions, esgota, tot s'ha de reconèixer. Et converteix en la rebel·lia contra la hipocresia social i això desgasta molt més ràpid del que ens imaginàvem. Però s'han oblidat d'una cosa: nosaltres també estem fetes d'aigua, de resistència i lluita diària. Ens adaptem però no desapareixem. Nosaltres serem les termites d'un sistema que ens asfíxia. I a qui no li agrade, que no mire.

Ja no érem el que havíem de ser ni ho seríem 

de cap manera, quotidianament preníem 

les formes de l'aigua, fóu la seua pitjor distopia.

No es pot controlar allò que canvia.

Orxata Sound System