Els
caminals quedaven submergits en una polseguera blanca quan les rodes passaven
amb precaució. A una banda, tarongers de fulla verda i, als seus peus, un
mantell de taronges encara vives que esperaven sense massa esperança que les
devoraren els cucs. A l’altra, la sèquia estreta, plena de canyes llargues,
d’un color marronós per la barreja amb el fang. Els ànecs de colls verds
lluminosos es capbussaven de tant en tant per buscar aliment. I els veïns, que
passejaven amb bicicletes pel camí de terra i s’havien d’arrimar a un costat
per deixar pas. Amb una mà, el pare agraïa l’altre home que rodejava amb el
braç els seus fills per garantir-los protecció.
Eren
dies d’estiu i la xafogor deixava un rastre inevitable de perles de suor en els
rostres de la gent. El meu germà assenyalava sorprès en passar al costat d’un
esquelet de serp blanca. De fons, la superfície immensa, amb una rectitud
esfereïdora, es dibuixava més enllà de l’arena. No s’hi veia massa gent a la
platja. Res més enllà de les parelles d’enamorats que gaudien de momentània
intimitat. Res més enllà d’un cel net, amb manats de cotompèl blanc i la puresa
d’un Sol prominent. La massa d’aigua salada es movia, bressolava avant i enrere
un vaixell diminut. Humitejava l’arena seca de la vora insistentment. Res més
enllà que la llum reflectida sobre l’arena, com un espill poc nítid, encesa com
un foc que abrasa els peus descalços. Tot un paisatge d’aquarel·les reals. Tota
una dansa d’elements lliures en la natura. Tot un joc de llums i ombres als
ulls enlluernats de dos xiquets.
A
mà esquerre, plantada entre fileres de tarongers i oliveres, una caseta blanca,
d’una sola planta i teulada roja que trencava amb la puresa. La xemeneia, també
blanca, estava recoberta per la sutja de l’hivern. El meu germà baixava del cotxe
impacient i feia córrer la reixa negra que barrava el pas produint un soroll
fort i desagradable. El cotxe entrava lentament, amb la seguretat de la rutina,
i reposava orgullós pel seu viatge sota les branques fermes d’un parral replet
de raïm negre.
Just
a l’esquerre, al costat d’una llimera enorme, la caseta en miniatura de la
vella Tula, que observava des de l’ombra l’arribada amb les orelles plantades. Jo
corria sempre a l’engronsadora, feta de fusta i ferro i que grinyolava quan la
feies moure. Les dues gosses, de pèl rull com una ovella i més negre que la
nit, botaven des del maleter del cotxe i començaven a trepitjar als peus dels
xiquets el gessamí obert.
Els
pares travessaven la terrassa i entraven a la caseta on cosins, germans, pares
i mares, tots junts preparaven la picadeta amb cacaus, tramussos, formatge i
xoriç. A la terrassa de darrere hi havia la taula parada. L’àvia xerrava amb la
seua germana i amb l’avi, asseguts tots tres a les cadires de cordell blanc.
Tothom reia, mostrant una alegria sincera, i de les boques sorgien anècdotes
entretingudes i notícies d’última hora. Com
vau quedar amb el partit que jugàveu el divendres?, Saps que Anna està prenyada?, Sí, sí, ens ho va dir ahir! Després
tot anava rodat.
A
taula, davant de cadascú, tot de muntonets de corfes de cacaus i pinyols
d’olives; i al mig, com una ofrena a la terra que l’havia concebuda, una paella
amb pollastre i fesols. Els majors parlaven de temes seriosos, discutien de
política i confessaven els seus ideals. Massa complicat per a dos ments de huit
i tretze anys. Nosaltres acabàvem els plats ràpidament i fugíem a jugar a
pilota fins que algú treia alguna mena de dolç, un meló d’Alger i pastilles de
xocolate pur. Hi havia menjar en grans quantitats. A casa sempre s’ha tingut el
costum de menjar molt per celebrar alguna cosa, i l’avi deia que reunir tota la
família sencera és sempre un motiu de celebració. A
l’hora del cafè, havíem aprés del nostre cosí a fer-nos el que anomenàvem un cafenet, que no era una altra cosa que
una tasseta amb llet condensada. No era gran cosa, sols un colpet de dolçor que
omplia el paladar d’una sensació embafosa i alhora plaent, un pas endavant per assemblar-nos
un poc més als majors, per imitar-los i sentir-nos grans a la nostra manera.
El
dia que l’avi estava animat agafava una canya i li afegia una boleta de paper
per fer la presentació. Em feia pujar a la barana de pedra, d’un metre i mig
d’ample, i em feia ballar i cantar, vestida amb teles i llençols que havia
recol·lectat arreu de les habitacions de la caseta. Allà dalt el món s’aturava
un poc per veure’m gaudir, imaginant que era una artista de televisió. Recorde
amb tota claredat la sensació de sentir-me enorme, de creure que no hi havia
res al món que em fóra impossible. Tota la il·lusió i la passió d’una infància
concentrada en un moment efímer de protagonisme.
L’avi
s’esforçava per mantenir-se jove, i realment ho aconseguia. Corria darrere
nostre, ens feia creure que no ens veia quan ens amagàvem darrere les cortines
i treballava incansablement per tindre-ho tot preparat quan arribaven els
diumenges. Sí, l’avi va ser un xiquet més. Sempre he cregut que era feliç quan
veia l’alegria als ulls de la gent que estimava, i més tard, m’ho va confirmar.
Jo també veia aquesta alegria, i era com un acord mutu de pau i treva, de
solidaritat germana i complicitat real. Per a mi, era l’èxtasi del joc i la
màgia més íntima, la il·lusió per què aquell raconet perdut entre caminals de
pols fóra el meu refugi d’una ciutat de fum i
sorolls urbans.
Una
vegada acabàvem tots de dinar, els majors es gitaven per fer la “becaeta”,
allargats a les cadires i als llits repartits per les habitacions. A mi em feia
gràcia. Tots allargats, amb les boques obertes, la saliva caient i els sorolls
roncs que sorgien de tant en tant de l’interior d’alguna gola. Recorde
especialment l’àvia, asseguda a una cadira ens observava a tots amb aquesta
discreció que la caracteritzava. L’àvia era tan senzilla com una flor, delicada
i alhora forta. Sempre callada, escoltava els seus pensaments en silenci.
Potser és per això que quan somreia et feia sentir un poc més humana. Tenia un
somriure brillant, exquisit, i amb el regust que deixen les coses que sols pots
veure de tan en tan. Era dolça i fràgil, i no demanava mai ajuda. Una de les
persones més valentes que he tingut el plaer de conèixer.
Jo no dormia. El meu cos s’hi negava, per molt
que ho intentara. Amb aquest costum tan nostre d’analitzar-ho tot quan no sabem
què fer. M’agradava observar com
apartaven les mosques desficioses amb les mans mitges dormides. Les espantaven
i, en qüestió de pocs segons, aquestes tornaven a instal·lar-se sobre la pell
torrada per l’estiu. Podia passar-me hores mirant aquell espectacle que
s’oferia exclusivament per a mi. Les cares amb el nas arrufat i les celles
juntes per algun somni estrany. Eren cares sinceres.
Sempre
hi havia algú que no podia dormir i em convidava a passejar pels camins. Les
dues gosses ens acompanyaven excitades per la idea. Sovint pensava que passaven
el matí i l’hora de dinar estorades al terra fred esperant amb anhel l’hora d’eixir
a caminar. No parlàvem massa; no ens calia. Furtàvem taronges, llençàvem pedres
a la sèquia esperant que rebotaren, caminàvem sobre els canalons intentant no
perdre l’equilibri per no caure-hi i tornar a casa amb els pantalons banyat. Tot era
més senzill en aquells temps. No ens calien pantalles per ser feliços. No calia
res més que una melodia que ressonara al nostre cap per passar el temps.
Deixàvem
córrer el rellotge sense por a que se’ns escapara. Calculàvem amb aquesta
incertesa científica si ja havia passat el temps estimat per fer la digestió.
Corríem a la bassa amb algun banyador vell i hi entràvem de cop, sense
importar-nos massa si l’aigua estava bruta o gelada. Eixes coses eren banals.
Al fons hi havia pedretes que feien nosa als peus nus i la superfície estava
coberta per un tel delicat de pols i insectes morts que s’anava trencant al
nostre pas. Allà podien passar les hores, torrant-nos al Sol sufocant i
investigant què feien aquells insectes que nedaven entre nosaltres i que havíem
batejat com “nadaorets”. No era res de l’altre món, aquella bassa, a penes
faria un metre de profunditat, però ja en poden estar zeloses les piscines de
hui en dia. Allà dins hi entràvem tots els qui volíem. Hi havia lloc per tothom.
O, almenys, compartíem l’escàs lloc que hi havia. Allà dins no hi havia
possessions. No era de ningú el Sol, la pluja, el temps, la fam i la set.
Podria dir-se que compartírem la vida.
I
llençàvem aigua a les abelles quan s’apropaven. I més d’una ens va picar. Ens
ho teníem ben merescut, per valents. Perquè, com diuen els savis, al cap i a la
fi la terra és dels valents. Això, jo ja ho tenia clar als tretze anys. Les
hores s’esvaraven entre els nostres dits com l’aigua de la bassa i, quan ens
volíem adonar ja era l’hora de tornar a casa. Sèiem tots mullats, amb una
tovallola al cul, al cotxe, després d’haver-nos acomiadats de tots i sentíem una
mena de pau interior que ens omplia els pulmons i ens netejava tot l’aire que
teníem a dins.
Ara
ho recorde tot com un paradís llunyà del qual ja no queda res. Uns anys
després, encara puc sentir aquesta pau quan mengem taronges àcides o un bon
plat de paella amb pollastre i fesols. Sent encara el gust de l’agret i aquella
oloreta a gesmil. Han canviat moltes coses; això no ho podem negar. La
malaltia de l’àvia va ser un pes dur per a tots. També per a aquell indret
apartat de la civilitat on somiar era llei i passar-ho bé, obligació. Va ser un
pes dur, és cert. Però retorna a mi el record d’un món on aprenguérem que la
vida és més senzilla si la compartim. Compartírem la vida i la mort i compartim
ara el record més dolç.
Un
paper signat, un comprador amb diners i un vent suau que s’emporte la
nostàlgia. Ha passat el temps, han passat molts anys i a cada segon estic més
convençuda que mai vam perdre el temps; simplement havíem aprés a transformar
cada sospir, cada alenada tèbia d’emocions en un record etern.
