divendres, 6 de gener de 2017

Serotonina


            Sovint ens plantegem què és l’amistat, amb termes filosentimentaloides i grans dosis de colors rosa, arcs de Sant Martí i olor a cotompèl de sucre. No és això el que es pretén ací. Proposem, més bé, que analitzem de les amistats fredament, des de les sensacions més nostres, més científiques i, segons alguns, més superficials.

          L’amistat no és res més que un estímul nerviós que s’activa al nostre cervell quan els nostre ulls capten la presència d’una persona determinada. Un raig d’electricitat que travessa el nostre l’organisme humà, que accelera el pols i estimula la producció de dopamina, endorfina i serotonina. I, de cop, ens sentim drogats, sota un efecte de plaer terrenal. No és res més que la caloreta que va pujant des dels peus fins a les galtes i ens fa sentir-nos especials, com si el vent sols bufara hui per a nosaltres. Ens sentim, de sobre, actius, receptius, amb una força sobrenatural i alerta per a possible interaccions socials.
       
        L’amistat és una mirada que s’encalla en uns altres ulls durant uns segons efímers i saber exactament allò que l’altra persona vol dir. És un gest simpàtic, que potser altres persones no comprendran, però per a nosaltres significa que tot va bé, que el món segueix sent estable. I això, encara que ens fa vergonya acceptar-ho, ens produeix una tranquil·litat immensa, com si fórem responsables de la felicitat d’una altra persona i sentirem l’orgull quan ha assolit els seus objectius. És educar-nos de forma cooperativa, ensenyar-nos a conviure i a compartir les nostres vides.

          Potser l’amistat no és altra cosa que estar a gust en un lloc – no importa quin – i en un temps – no importa quan. Saber que perdre el temps al costat d’algú no és perdre’l sinó invertir-lo. Conéixer els límits de l’altra persona, analitzar-los i buscar la manera d’ajudar a superar-los a poc a poc. Veure’ns créixer sense més. No pensar en què dir, en què fer o en què pensar. Perquè les paraules, les accions i els pensaments es mouen com les ones de la mar. Van i venen sense parar, com els intercanvis d’informació electrònica entre dos ordinadors. És, també, no tindre por de cagar-la, perquè això significaria acceptar que els riures absurds quan diem estupideses són cagades; que els somriures que se’ns escapen quan ho recordem un temps després són cagades; que saber en el fons que l’altra persona ens produeix alegria és una cagada. I això no seria lícit.

          L’amistat no és més que traure’ns la carassa, la que portem posada durant vint-i-dos hores al dia: a la faena, a casa, amb gent que no ens comprén però amb qui hem de compartir un temps i un espai. És arrancar-nos la hipocresia que la societat ens imposa i ser nosaltres mateixos, sense més. Una carassa que, igual que fem amb els mòbils, hauríem de deixar damunt la taula, al costat de les cerveses, i el primer que l’agafe, paga la ronda.


           L’amistat és saber qui som i en qui volem invertir.