Una nit, basant-me en un escepticisme
extrem, vaig tindre un somni. El món, com sol ocórrer a les pel·lícules, no era
de colors alegres, no era perfecte, ni tan sols era el paradís. Els problemes
continuaven en certa mesura, és clar, i els conflictes per qualsevol bogeria es
resolien possiblement amb violència. Era, sens dubte, l’anarquia. Sé per
experiència que la majoria dels lectors hauran fugit, espantats per aquest
terme conflictiu, imaginant, sense necessitat de descripcions, el caos, la
ruïna, la violència extrema i l’horror d’un infern terrenal. En fi, cadascú és
lliure de crear els seus propis móns imaginaris i aquest, com que és el meu, no
serà precisament així.
Al món on jo vaig passar unes hores
de dissabte a la nit, no existien etiquetes. I, per molt que ens resulte
estrany, la gent no es tornava boja per això. No els calia classificar-se tothora,
no necessitaven estructurar una societat que a simple vista podia semblar un
desordre. Existien sexes, per suposat, era un somni prou realista, el meu. Però
aquests sexes tan sols eren un factor biològic més, com qui té els ulls blaus,
una piga sota el nas o els cabells rulls com les fulles d’escarola. No
importava ser home o dona, més enllà que els maldecaps menstruals pogueren comportar.
Quin desig podria existir en una persona per ser d’un altre sexe si tots dos
són socialment iguals? Reconec que em vaig fer aquesta pregunta amb un cert
desengany encisador.
Les coses podien semblar estranyes per
mi al meu món però no ho eren per als altres personatges del relat. Aquell
desordre em va espantar al principi un poc, ja que les manies que duia ben
embotides a la maleta em recordaven sense parar el que està bé i el que està
malament. Homes besant altres homes, dones amb homes, dones i dones i, fins i
tot, de diferents races i cultures! Quina bacanal! Quin desastre!, podria
dir-se. Però el desastre no tenia lògica al meu món imaginar. Si
no hi havia diferències socials entre sexes, quin problema hi havia en que una
persona se sentira atreta pel mateix sexe? De fet, quin sentit hi havia en dir que
t’agradava exclusivament un sexe, si això no era important?
El meu cap pareixia descomposar-se per
moments, quin calvari! Tot això era massa nou per a mi i, conforme avançaven
les hores, la maleta anava fent-se més i més pesada. Vaig decidir obrir-la i
desfer-me de tot allò que no em servira en aquell món i, amb gran sorpresa per
a mi, vaig deixar-la quasi buida. Després d’alliberar-me d’aquell pes
innecessari, sentia que els peus em volaven, que el món que estava trepitjant prenia
una forma distinta, una estructura més lògica, més humana, com si realment mai
haguera abandonat el meu món natal.
Tot això em pareixia extraordinari i
vaig decidir demanar opinió als natius. Una dona prima, amb les cames curtes i
el nas estirat va dir-me “Quines coses preguntes! Ací ens agrada estimar de
tots els colors.” Vam parlar una estona i, per la forma d’expressar les seues
paraules amb una normalitat admirable, la dona prima, de cames curtes i nas
estirat s’adonava que per a mi tot allò era novetat. Per ser justos caldria dir
que ella tampoc comprenia algunes de les coses que jo li explicava, i obria els
ulls exageradament per fer-me entendre el seu desconcert. Va semblar-li
especialment estrany que visquérem amb una única persona durant tota la vida. “Clar
– vaig pensar jo en el meu afany de comprendre'ls – posats a aquesta anarquia, deu de semblar-los un poc
avorrit.”
De sobte, el somni es va trencar en mil
trossets i jo vaig aparèixer al meu llit, estesa en la fred d’un matí d’hivern.
El món, el món real, va resultar-me de primeres violent. Sentia nostàlgia d’aquell
món imaginari que tant m’havia fet aprendre. Vaig alçar-me precipitadament,
ansiosa per comprovar si realment el somni havia acabat. Alguna cosa
voluptuosa em va fer caure al terra, provocant-me un colp fort als dos genolls. Era la meua maleta, amb una etiqueta al
braç que deia “prejudicis” amb excel·lent cal·ligrafia. Un nus se’m va fer al
cor. Sembla mentida que, sent tan perfeccionista, haja trobat tant d’afecte en
aquest anarquisme amatori. Potser us resulta extravagant (és normal quan sempre
has dut a empentes la teua pròpia maleta de prejudicis) però, cada nit, em gite
amb l’esperança de tornar a aquell món de l’anarquia on estimar lliurement passava pel dia a dia.
