Perfeccionisme anarquista

        Una nit, basant-me en un escepticisme extrem, vaig tindre un somni. El món, com sol ocórrer a les pel·lícules, no era de colors alegres, no era perfecte, ni tan sols era el paradís. Els problemes continuaven en certa mesura, és clar, i els conflictes per qualsevol bogeria es resolien possiblement amb violència. Era, sens dubte, l’anarquia. Sé per experiència que la majoria dels lectors hauran fugit, espantats per aquest terme conflictiu, imaginant, sense necessitat de descripcions, el caos, la ruïna, la violència extrema i l’horror d’un infern terrenal. En fi, cadascú és lliure de crear els seus propis móns imaginaris i aquest, com que és el meu, no serà precisament així.

        Al món on jo vaig passar unes hores de dissabte a la nit, no existien etiquetes. I, per molt que ens resulte estrany, la gent no es tornava boja per això. No els calia classificar-se tothora, no necessitaven estructurar una societat que a simple vista podia semblar un desordre. Existien sexes, per suposat, era un somni prou realista, el meu. Però aquests sexes tan sols eren un factor biològic més, com qui té els ulls blaus, una piga sota el nas o els cabells rulls com les fulles d’escarola. No importava ser home o dona, més enllà que els maldecaps menstruals pogueren comportar. Quin desig podria existir en una persona per ser d’un altre sexe si tots dos són socialment iguals? Reconec que em vaig fer aquesta pregunta amb un cert desengany encisador.

        Les coses podien semblar estranyes per mi al meu món però no ho eren per als altres personatges del relat. Aquell desordre em va espantar al principi un poc, ja que les manies que duia ben embotides a la maleta em recordaven sense parar el que està bé i el que està malament. Homes besant altres homes, dones amb homes, dones i dones i, fins i tot, de diferents races i cultures! Quina bacanal! Quin desastre!, podria dir-se. Però el desastre no tenia lògica al meu món imaginar. Si no hi havia diferències socials entre sexes, quin problema hi havia en que una persona se sentira atreta pel mateix sexe? De fet, quin sentit hi havia en dir que t’agradava exclusivament un sexe, si això no era important?

        El meu cap pareixia descomposar-se per moments, quin calvari! Tot això era massa nou per a mi i, conforme avançaven les hores, la maleta anava fent-se més i més pesada. Vaig decidir obrir-la i desfer-me de tot allò que no em servira en aquell món i, amb gran sorpresa per a mi, vaig deixar-la quasi buida. Després d’alliberar-me d’aquell pes innecessari, sentia que els peus em volaven, que el món que estava trepitjant prenia una forma distinta, una estructura més lògica, més humana, com si realment mai haguera abandonat el meu món natal.

        Tot això em pareixia extraordinari i vaig decidir demanar opinió als natius. Una dona prima, amb les cames curtes i el nas estirat va dir-me “Quines coses preguntes! Ací ens agrada estimar de tots els colors.” Vam parlar una estona i, per la forma d’expressar les seues paraules amb una normalitat admirable, la dona prima, de cames curtes i nas estirat s’adonava que per a mi tot allò era novetat. Per ser justos caldria dir que ella tampoc comprenia algunes de les coses que jo li explicava, i obria els ulls exageradament per fer-me entendre el seu desconcert. Va semblar-li especialment estrany que visquérem amb una única persona durant tota la vida. “Clar – vaig pensar jo en el meu afany de comprendre'ls – posats a aquesta anarquia, deu de semblar-los un poc avorrit.”

        De sobte, el somni es va trencar en mil trossets i jo vaig aparèixer al meu llit, estesa en la fred d’un matí d’hivern. El món, el món real, va resultar-me de primeres violent. Sentia nostàlgia d’aquell món imaginari que tant m’havia fet aprendre. Vaig alçar-me precipitadament, ansiosa per comprovar si realment el somni havia acabat. Alguna cosa voluptuosa em va fer caure al terra, provocant-me un colp fort als dos genolls. Era la meua maleta, amb una etiqueta al braç que deia “prejudicis” amb excel·lent cal·ligrafia. Un nus se’m va fer al cor. Sembla mentida que, sent tan perfeccionista, haja trobat tant d’afecte en aquest anarquisme amatori. Potser us resulta extravagant (és normal quan sempre has dut a empentes la teua pròpia maleta de prejudicis) però, cada nit, em gite amb l’esperança de tornar a aquell món de l’anarquia on estimar lliurement passava pel dia a dia.