8M: "Dia de la dona"?

        Celebrem hui, i un altre any, el Dia de la Dona. Hui és un gran dia: se’ns soterra en elogis, se’ns reconeix – amb unes palmadetes a l’esquena i, si escau, un ram de flors - la feina que fem pel simple fet de ser dones. Se’ns permet dir públicament que som valentes, que som tan fortes i intel·ligents com qualsevol home; que som, al cap i a la fi, tan humanes com el sexe oposat. Felicitem, doncs, a mares, àvies, ties, germanes, cosines, a la perruquera, a la fornera, a la mestra de l’escola i a la bibliotecària. Abracem-nos totes amb una solidaritat més o menys sincera que possiblement demà s’esvairà soterrada entre "Has vist que grossa s'ha fet aquesta?" i "Si no portara eixes faldes tan curtes, no li hauria passat això!". 

        Inconscients, en menys de 24 hores tornarem a entrar en un sistema del què havíem simulat eixir durant un dia. Tornarem a creure, innocents (com se’ns ha ensenyat a ser), que allò que embruta la societat és la violència de gènere, els insults sexistes i les desigualtats aparents. Un cop més, ens excusarem amb la idea que ja no estem tan mal com estàvem en temps passats: ja no som esclaves! Amb la bena del cinisme ens cobrirem els ulls per tal de no acceptar que allò que mou la superfície és un terratrèmol subterrani molt més gros. Ignorarem que la base de la nostra societat fa figa, que la història i la tradició heretada han deixat un rastre que costarà molt d’esborrar, amb tots els seus prejudicis imposats i assumits col·lectivament. La societat no està dividida per sexes (com ens fan pensar); està dividida per gèneres, prototips col·locats estratègicament en el subconscient més profund de les persones. Una estructura dissenyada tota ella per a dominar.

        Hui alçarem el got per totes les dones que van lluitar per ser lliures i van aconseguir donar uns passos imprescindibles en el nostre camí com a societat. Però el nostre no és un dia de celebració. Assumirem les paraules d’aquestes dones, el seu llegat i la seua lluita. Perquè no serem mai lliures mentre sentim damunt nostre el pes de l’opressió que ens classifica i ens imposa unes normes. Perquè cada any moren milers de dones a causa d’una moral basada en el control i camuflada sota la imatge rosa de l’amor romàntic. Perquè estem fartes de ser objectes de manipulació. Perquè fa massa anys que se'ns ha ensenyat que ens mereixem aquest càstic perquè una tal Eva va agafar la fruita prohibida. I aquest càstic ja pesa massa... 

        Hui no és el Dia de la Dona (així, banalment). És el Dia contra el Patriarcat, contra l’opressió que aquest simbolitza i la transmissió perpètua d’uns valors que fonamenten aquest sistema sexista. Hui és el dia per la igualtat real, basada en la llibertat – tant estètica com psicològica. Hui hauria de ser el dia de la solidaritat real (i no només temporal) d’ambdós sexes per treballar cap a un mateix objectiu de justícia social. I tal i qual; que tot això està molt bé, però si no ens hi posem tots...