Hi havia una vegada una persona feliç. Eixia al carrer convencent-se que
tot era perfecte. Es negava a si mateixa els problemes. Ignorava la mort, la
desgràcia, la pobresa, la injustícia. Ho ignorava amb una gràcia de fada
delicada. Li ho havien dit des de ben menuda. Li ho recordaven les xarxes
socials: Somriu, la vida és curta. Observava
la vida i recordava allò de No val la
pena estar trista. S’observava a l’espill amb aquell somriure insinuat i li
venia a la ment el que li deia la veïna quan la veia a terra plorant perquè
havia caigut amb la bicicleta: No plores
que estàs lletja. I és que se sentia
hostil si no somreia a les persones amb qui es creuava, al forner, a la dona de
la farmàcia, als amics i familiars... Sentia a dins seu la culpa d'unes tormentes internes que no podia controlar. Es negava a si mateixa. Semblava sempre entusiasmada, semblava
plaent amb aquesta vida exquisida, semblava... Va ser feliç en el seu dia a dia. I tan sols necessitava
que li recordaren que havia de ser-ho tothora. Que la vida no és fàcil però
que havia de ser feliç. Havia de ser-ho. Com una droga, com una anestèsia
dolça, com un plàcid tedi. La feblesa no era digna, no; era millor la
ignorància, la indiferència, l’estabilitat emocional. El dolor no era digne, no.
Les preocupacions, el malestar, l’empatia, la covardia, la por. Res era digne.
Res. I per això es negava: perquè tota ella era indigna als ulls de la clemència social. Havia de ser feliç, amb els sentits en off i la ment en blanc. I va ser
feliç...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada