La Bella Rebel

"La única costumbre que hay que enseñar a los niños es que no se sometan a ninguna".

J.J. Rousseau

Malèfica caminava neguitosa, amunt i avall, arrossegant aquell vestit llarg fins als peus per tot el sòl de vellut roig. Les ulleres violetes que el maquillatge abundant no aconseguia ocultar i les seues mans pàl·lides i tremoloses delataven la seua inquietud. Sabia que havia d’arribar aquell dia: Aurora compliria vint anys l’endemà i no sabia ben bé per què però tenia un mal pressentiment. Després de pensar-ho un parell de vegades, caminà fins al moble de formes clàssiques i elegants, situat a l’entrada del seu palau, obrí el primer calaix i agafà amb compte una bossa xicoteta i transparent que es bellugava amb la tremolor de les seues mans. Quedava a penes un rastre blanquinós que es va dissoldre en el vent només va eixir del continent. Sentia la sang passar amb impulsos violents per les seues venes gruixudes.

A l’altra banda del regne, cavalcant a la velocitat de la llum sobre un Mercedes amb entapissat de cuir, el príncep blau s’apropava al castell per vèncer el drac i salvar la que seria la seua princesa. Diuen que és més bonica que el gessamí, dolça com la mel i educada com les millors reines del món, pensava mentre recorria aquell llarg camí d’asfalt. No arribem ja?, pensava altres cops, tinc el cul quadrat d’estar assegut! I així, arribaria al castell vell, inundat per les ombres i les teranyines. Uns murs que mai cap cavaller havia aconseguit travessar amb vida se li mostraven immensos. Decidit es vestí de militar i es posà un casc antibales d’última generació i, a la mà dreta,  la pistola negra amb la què havia defès  l’honor del seu regne durant la seua estada a l’exèrcit. Amb un mig somriure, fantasiejava amb la vida de palau i la corona d’or i diamants adornant el seu cap.

Asseguda en un dels llits més còmodes de palau, de parets obscures i finestres tapades, recordava el dia en que va agafar aquell camí. Un dels servents va entrar travessant la porta d’estil barroc que conduïa a l’habitació de la seua senyora. Senyora, Malèfica, ha arribat un paquet per a vostè. El xic que el portava ha insistit que li’l entregara personalment. Antoni, el servent d’aquella bruixa durant gairebé vint anys, va passar-li el paquet amb cautela, amb aquell pànic que inundava el seu cos cada vegada que sentia la seua presència. Qui t’ha donat això? Que un ciutadà li fera un regal era estrany a no ser que volguera alguna cosa a canvi. No ho sé, senyora. No ha volgut dir-me el seu nom ni el motiu de la seua visita. Malèfica va pensar amb mandra: vaja, sembla que ara tinc seguidors. Aquell producte era bo, era el millor que havia vist mai. No va poder resistir empolvorar el seu nas amb aquell present altruista.

Cautelós, el príncep mirava a banda i banda, esperant que en qualsevol moment un drac gegant, que escopia foc i devorava cavallers l’atacara per sorpresa. La immensitat d’aquell castell li produïa un pànic que dissimulava amb la traça d’un actor de Hollywood. El soroll de les seues botes rebotaven sobre les parets de pedra i produïen una fressa incòmoda. El silenci tensava aquella situació com si es tractara d’un tros de goma elàstica. Lentament, conscient de ser el protagonista d’aquell conte de xiquets que algun lector llegia amb l’emoció a flor de pell, recorregué un dels passadissos que el conduí fins a una sala enorme. Allí, estirat al terra de pedra, amb el cos ple de velles ferides, hi havia el drac.

S’apropà lentament, desconcertat per aquella troballa. Tocà les escates ja fredes, la sang negra pel temps i els ulls sense cap rastre de vida. Li va produir fàstic aquella escena. No ho comprenia. Quin altre cavaller havia arribat abans que ell per a salvar la princesa? I en cas d’haver-la salvada, perquè no ho havia comunicat al rei per casar-se amb ella? Pujà els escalons de dos en dos, ple d’una ràbia freda provocada per aquella estranya sensació de traïció, fins arribar a una habitació plena de cortines de seda esgarrades i un llit de grans dimensions que havia absorbit tota la pols de la sala. Ni rastre de la princesa.

Quan la notícia de la desaparició va arribar a les orelles de Malèfica per boca d’Antoni, un calfred va recórrer el seu cos replet de màgia negra. Es mirà a l’espill, esperant una resposta divina, però la inquietud per no comprendre, la por a què passaria ara i, a sobre, aquell mono que sentia la feien sentir vulnerable. Dependent i vulnerable. No li va caldre veure les flames que es movien sense fre pels carrerons del poble per saber que la seua hora havia arribat. La seua mirada de venes enceses, alterades per les ganes desbocades per prendre aquella substància que li tornava la vida alhora que li la furtava, buscava ansiosa alguna manera digna d’acabar la funció. Portava quasi tres mesos sense prendre aquella droga. L’havia buscada pertot arreu però no l’havia trobada. Tan sols uns joves republicans del barri de la Mar sabien produir-la i es negaven a vendre-li’n per molts diners que els pagara. La desesperació va apoderar-se del seu cos inhumà.

El foc va alarmar tot el personal del palau reial on el rei i la reina estaven preocupats per saber què havia ocorregut amb la seua única filla que portava quasi deu anys dormida en aquella torre vella. Les tropes del rei armats fins a les dents i asseguts damunt dels cavalls no van poder frenar tota la gentada que entrava agressiva per la portalada. Les torxes brillaven amb la ràbia dels treballadors de les fàbriques que es negaven a pagar ni un sol cèntim més als reis.

Els seus besavis havien lluitat en la guerra en el bàndol republicà i havien perdut, enduent-se així la pitjor de les morts. Els seus pares i els seus avis havien treballat durant tota la seua vida a les fàbriques, a les mines, a les pastisseries i fusteries i al camp i havien pagat a aquella família i a tots els rics del seu voltant els seus capritxos amb el terror de tornar a viure l’infern d’una dictadura de la por. Però ells ja havien nascut en la suposada democràcia, havien après dels seus avantpassats a lluitar pel que els correspon. Enganyats i manipulats perquè treballaren, pressionats per un deute que no acabaven de comprendre, sentien la soga al coll que els oprimia la gola sense pietat. No. Ja no callarien més. No treballarien més mentre els seus benèvols reis i la resta de rics menjaven sobre teles caríssimes i bevien els millors vins del regne. Havia arribat l’hora del poble i reclamaven justícia amb les veus vives de la revolució. Armats amb ganivets, amb pals i aquelles velles armes que havien aconseguit al mercat negre, s’obrien pas fins arribar a la sala on els reis buscaven amagatall.

Agenollats al terra, amb els colls doblegats i esperant el pitjor dels finals, suplicaven clemència i demanaven perdó d’una manera tan hipòcrita com poc creïble. Els treballador els van lligar les mans i els van traure d’aquella sala que ja començava a cremar. Els reis caminaven amb la vergonya pintada a la cara, sense atrevir-se a mirar als ulls als que havien estat els seus súbdits. La gent reia, ho celebraven trencant aquell joc de plats i gots de vidre d’Escòcia que devia de valdre un ronyó, els escopien i els insultaven amb l’orgull de la venjança. I, una vegada eixiren per la portalada, en direcció cap al centre del poble, veieren una xica tan bonica com el gessamí, de cabells daurats i ulls grisos. Uns ulls que la feien dolça com la mel a pesar d’aquella roba bruta i mitja esgarrada que duia. Els cabells curts, rapats als dos costats de la cara, deixaven veure un perfil dur i seriós, amb una cicatriu que li tallava la galta de pell pàl·lida. Els dos ho van saber de seguida i no van dir res, dolguts per la major de les traïcions.

Sí, la seua filla Aurora havia sobreviscut a l’encanteri. Havia despertat ella sola quan va adonar-se que no necessitava cap amor vertader, que no estava feta per a cap príncep blau, que ella estava feta d’una altra pasta. Amb el coratge de les millors lluitadores, va acabar amb el drac. Va costar-li bastant però ho aconseguí, i no va ser amb espases ni armes precisament sinó amb l’astúcia que es desenvolupa quan tens més temps lliure del que desitjaries. S’instal·là en un pis okupa del centre del poble i començà a treballar com a cambrera. Poc a poc va fer amics, va conèixer Andreu, aquell xic comunista que li explicava teories polítiques i amb qui va passar llargues nits d’unes passions abruptes i plenes de luxúria. També Maria, Pep, Míriam i Estel. Discutien de política i va ser així com començà a conèixer l’anarquisme, el marxisme, els problemes de la democràcia i les dictadures més sanguinolentes.

  

Mai va dir a ningú d’on havia sorgit, quin era el seu passat, el seu llinatge. Però aquell recel cap a uns pares que l’havien abandonada als seus quinze anys anava creixent amb els comentaris que escoltava a la gent del barri. Les històries de l’avi republicà d’Andreu van calar en la seua ment i va arribar a creure que la monarquia era una injustícia per als pobres treballadors. Llegia sempre que tenia temps lliure, parlava amb la gent, absorbia cada opinió, cada contradicció, cada paraula expressada amb la ràbia de qui ja no pot més i, un bon dia, es va veure dins d’un comando republicà i socialista que realitzava actes de conscienciació de la població.

Les xerrades, els pamflets, les consignes apegaloses de les pancartes, les manis que acabaven en carreres després de les càrregues policials, les hores i hores de feina, tot amb una única finalitat: la revolució. I ella ho tenia clar. Aquell era el seu objectiu, aquella era la seua gent, la que mantenia el seu orgull intacte i li retornava una dignitat que no sabia que un dia havia tingut.

Va ser entre tota aquesta varietat extraordinària de gent que s’encabien dins una esquerra cromàtica que va conèixer Noelia, Patri, Antoni i Manolo. Descobrí amb ells l’alcohol, el tabac, el sexe sense fronteres i les drogues. Volia provar-ho tot, volia descobrir, però sempre amb els peus a terra. No li va costar massa descobrir que aquella vella bruixa a qui anomenaven Malèfica l’havia deixada inconscient durant tots aquells anys per una venjança personal. La llegenda corria de boca en boca, possiblement deformada. Alguns fins i tot la contaven als seus fills en forma de conte. Però la veritat era que aquella vídua burgesa, que feia treballar com esclaus els seus servents (entre ells, Antoni) perquè li feren la vida més fàcil, mereixia un càstig.

La droga que li van subministrar en forma de regal durant gairebé cinc anys li faria la soledat més insuportable, la dependència en aquella substància la faria tornar boja. La venjança era cruel, ho reconeixia. Però aquella princesa havia perdut la pietat en el moment en què havia vist aquell home plorar per perdre la feina i no poder pagar els estudis del seu fill. S’havia tornat freda quan aquella dona de seixanta anys havia sigut expulsada de casa seua amb espentes i crits de la policia que s’obria pas entre els joves que intentaven impedir-ho. Els seus escrúpols van fugir amb aquells companys de l’assemblea a qui havien colpejat i detingut en aquella manifestació per l’educació pública.

Quan els republicans van arribar al palau negre, el cos inert, blanc com la neu, ja havia sigut devorat per dins pel lleixiu que havia ingerit. Antoni ho mirava amb orgull. Aurora va sentir una mena de compassió. Després va botar foc a les catifes gruixudes de l’habitació i va eixir d’aquell món que li gelava la sang.