Lany passat, després
d’un Nou d’Octubre convuls, amb agressions feixistes a cara
descoberta, la gent es tirava les mans al cap: Ai, senyor! Que venen
els feixistes! Però l’ensurt ens dura poc: som valencians, gent
despreocupada, meninfots, alegres, que no perdem mai la son ni les
ganes d’esmorzar. Se’ns obliden ràpidament les bombes a casa
Fuster, la cara de Guillem Agulló i les morts de ciutadans anònims
pel seu color de pell. Ens riem, innocents, quan veiem l’afició de
la Curva Nord animar pacíficament i respectuosa els
partits del nostre equip de futbol. Mirem amb una llàstima que ni tremola cada vegada que un local és saquejat i destruït per l’odi. I pensem que la Batalla de València es va acabar fa molts
anys, que ja no patim com quan la dictadura i que la nostra vida ara
és plàcida i còmoda perquè comprem i consumim tot allò que
desitgem. Ja ho deien els nostres avis... Si ells ens contaren...
Però després
camines pel carrer sola quan es fa fosc i tens por del patriarcat. Si
portes alguna dessuadora amb missatges polítics, l’amagues a la
motxilla, encara que això et faça aborronar-te. Les banderes dels balcons només les traus segons el barri
on visques i si la festivitat ho reclama. I abaixem la cara, i accelerem el pas, i preparem la fugida
quan algú té determinades pintes al nostre costat. Perquè no
creiem en la justícia des d’abans de les dictadures. Perquè
alguns mai hem cregut en la justícia. Perquè sabem que si ens passa
alguna cosa, mai ningú pagarà pel que ha fet. Perquè tots tenim por que
els nostres germans i germanes no tornen a casa. Perquè la nostra
defensa organitzada i solidària és insuficient. Quinze mil
manifestants de tots els colors i símbols d’esquerres ens vam
aplegar a València fa menys d’un mes. I és insuficient. Perquè la violència no pot defensar-se amb abraçades ni paraules, per molt que ens pesen els punys tancats.
I serà insuficient
mentre existisquen determinats polítics que aprofiten la faena bruta dels
seus gossos per fer política. Serà insuficient mentre la justícia
permeta la llibertat dels agressors. Serà insuficient mentre la Llei
Mordassa afecte a uns i no a uns altres. Serà insuficient mentre no
es controle i s’extermine de socarrel el problema des de la
legalitat. La llavor de la solidaritat ja està plantada entre els valencians i valencianes que ens deixem la veu en les revoltes quotidianes. Però, qui farà brollar l'antifeixisme en les classes dirigents? Qui ensenyarà als jutges que els extrems no sempre es toquem i que la violència, segons d'on vinga i cap a on va, no es pot equiparar? Qui es consolidarà com un portaveu que diga alt i clar que ja hi ha prou, que els feixistes no tenen cabuda al nostre país, amb la cara descoberta, perquè no tenim por de les repressions?
Els valencians
sobrevivim, malgrat la por, i ja portem més de mig segle. Amb una organització horitzontal tan
ferma i solidària que cap arma podria destruir. Sobrevivim, a les
amenaces, als insults, a les agressions i les morts, perquè és el
que portem fent des de la dictadura. I sobreviurem, no importa quant
de temps més, perquè l’orgull de ser antifeixista ens l’estem
guanyant a pols així com ens van ensenyar els nostres avis, els nostres avantpassats de les brigades internacionals i del bàndol republicà... I, mentre sobrevivim, denunciarem, dissimulant la
por, aquest Estat feixista que ens envia els seus gossos a lladrar i mossegar. Perquè, malgrat la por, nosaltres també sabem mossegar.
