Fisonomia valenciana

Lany passat, després d’un Nou d’Octubre convuls, amb agressions feixistes a cara descoberta, la gent es tirava les mans al cap: Ai, senyor! Que venen els feixistes! Però l’ensurt ens dura poc: som valencians, gent despreocupada, meninfots, alegres, que no perdem mai la son ni les ganes d’esmorzar. Se’ns obliden ràpidament les bombes a casa Fuster, la cara de Guillem Agulló i les morts de ciutadans anònims pel seu color de pell. Ens riem, innocents, quan veiem l’afició de la Curva Nord animar pacíficament i respectuosa els partits del nostre equip de futbol. Mirem amb una llàstima que ni tremola cada vegada que un local és saquejat i destruït per l’odi. I pensem que la Batalla de València es va acabar fa molts anys, que ja no patim com quan la dictadura i que la nostra vida ara és plàcida i còmoda perquè comprem i consumim tot allò que desitgem. Ja ho deien els nostres avis... Si ells ens contaren... 

Però després camines pel carrer sola quan es fa fosc i tens por del patriarcat. Si portes alguna dessuadora amb missatges polítics, l’amagues a la motxilla, encara que això et faça aborronar-te. Les banderes dels balcons només les traus segons el barri on visques i si la festivitat ho reclama. I abaixem la cara, i accelerem el pas, i preparem la fugida quan algú té determinades pintes al nostre costat. Perquè no creiem en la justícia des d’abans de les dictadures. Perquè alguns mai hem cregut en la justícia. Perquè sabem que si ens passa alguna cosa, mai ningú pagarà pel que ha fet. Perquè tots tenim por que els nostres germans i germanes no tornen a casa. Perquè la nostra defensa organitzada i solidària és insuficient. Quinze mil manifestants de tots els colors i símbols d’esquerres ens vam aplegar a València fa menys d’un mes. I és insuficient. Perquè la violència no pot defensar-se amb abraçades ni paraules, per molt que ens pesen els punys tancats.  

I serà insuficient mentre existisquen determinats polítics que aprofiten la faena bruta dels seus gossos per fer política. Serà insuficient mentre la justícia permeta la llibertat dels agressors. Serà insuficient mentre la Llei Mordassa afecte a uns i no a uns altres. Serà insuficient mentre no es controle i s’extermine de socarrel el problema des de la legalitat. La llavor de la solidaritat ja està plantada entre els valencians i valencianes que ens deixem la veu en les revoltes quotidianes. Però, qui farà brollar l'antifeixisme en les classes dirigents? Qui ensenyarà als jutges que els extrems no sempre es toquem i que la violència, segons d'on vinga i cap a on va, no es pot equiparar? Qui es consolidarà com un portaveu que diga alt i clar que ja hi ha prou, que els feixistes no tenen cabuda al nostre país, amb la cara descoberta, perquè no tenim por de les repressions? 

Els valencians sobrevivim, malgrat la por, i ja portem més de mig segle. Amb una organització horitzontal tan ferma i solidària que cap arma podria destruir. Sobrevivim, a les amenaces, als insults, a les agressions i les morts, perquè és el que portem fent des de la dictadura. I sobreviurem, no importa quant de temps més, perquè l’orgull de ser antifeixista ens l’estem guanyant a pols així com ens van ensenyar els nostres avis, els nostres avantpassats de les brigades internacionals i del bàndol republicà... I, mentre sobrevivim, denunciarem, dissimulant la por, aquest Estat feixista que ens envia els seus gossos a lladrar i mossegar. Perquè, malgrat la por, nosaltres també sabem mossegar.