Una història a cada casa

Quan vivia a València ciutat, tornava cada cap de setmana al meu poble natal. No sols per veure els pares ni tampoc per fer acte de presència en l'esperit col·lectiu de l'equip femení del poble, sinó també per respirar la mar de ben a prop i sentir l'oloreta a llar, el caliu d'allò que ens és propi. Una olor que mai s'oblida, un accent que ens fa sentir còmodes, uns sabors que no trobes enlloc. Estic segura que si estiguera un miler d'anys a la deriva, recorrent paisatges i habituant el cos a una altre ritme, a un altre clima, a un altra vida; tornaria a la llar algun dia i continuaria sent la llar i continua sent el millor lloc del planeta Terra. Perquè allà hi ha el meu jo del passat, hi ha la meua història, les

meues pors superades, els traumes, les rialles, les persones que he estimat i m'han estimat, l'escola amb tot allò que els professors m'han anat ensenyant i tot allò que he après de manera autònoma, els sentiments, les il·lusions i l'esperança. Cada cap de setmana, agafava el tren Gandia-València Nord i viceversa. Una horeta de tren i se'm feia etern i m'avorria el paisatge, necessitava entretindre'm. No sabem el que tenim fins que ho perdem o, en el meu cas, no sabem el que tenim a prop fins que ho tens a cinc hores de viatge.

Hui, després de quatre mesos sense fer aquest trajecte, l'he tornat a fer, però aquesta vegada amb una il·lusió molt diferent. M'hi he tornat a fixar, com quan tenia dihuit anys i tot em semblava fascinant, nou, poderós. Com una panoràmica d'una hora de llarg, que passa ràpida davant els teus ulls i has d'aprendre a contemplar en el seu tot immediat i finit. Als meus ulls es dibuixava sorprenent un territori que resisteix cada dia, viu i lluitador. Un territori que cridava la seua història

com un record: estem ací, mai vam desaparéixer! Ara, és una hora que em passa com un estel, com un desig o un anhel, alguna cosa que crema al pit quan hi estàs a prop i que torna a tu quan hi estàs a quilòmetres de distància, guardadet en una capsa com una joia preciosa. Encisada pels colors verdosos i marronosos que pinten l'escena, una combinació quasi divina de terra i aigua, de vegetació i civilització, de tradicions i de cultura. Hi veia passar àgilment els camps de carxofes i cebes, que alimenten la gent dels voltants; les canyes, que es presenten elegants amb el seu mantell de fils daurats; i una filera rere l'altra d'arbres del taronger que alegren el paisatge amb els seus fruits dolços com els caramels. Terra verda i arbres acolorits, amb una passió prominent, que es reafirmen poderosos davant el capitalisme que els intenta destronar del seu poder. Queden encara taronges, d'una color viu com el foc, i algun ciclista de diumenge que en furta un parell per esmorzar. I, entre mig, com un oceà terrenal, els camps i camps d'arròs que reposen esperant el seu moment de protagonisme.

Una parella d'avis passegen agafats de la mà, sense pressa, ignorant les grans ciutats, els cotxes, el fum, l'estrès del treballador modern, el capitalisme i totes les reunions dels polítics importants. Riuen junts, recorden junts, somien junts mentre observen la seua llar. Segurament viuran en una d'aquestes casetes xicotetes repartides per tot el paisatge rural. Xicotetes fortificacions que resisteixen el pes dels anys i les conseqüències del món contemporani. Una història per cada casa i, així mateix, una mateixa macrohistòria que es teixeix col·lectivament. Sovint em pregunte per què aquesta obsessió per la meua València. I mentrestant la vida urbana es barreja amb la vida rural en un sentiment de poble perseguit i criminalitzat.