A la ciutat sempre fa més fred,
sempre hi ha més solitud, més dubtes, més por i menys humanitat. La ciutat,
nucli de la civilitat, les normes i el saber esdevé un guirigall incontrolable.
La violència passa desapercebuda sota la indiferència i la passivitat mentre
que les súpliques s’ofeguen en la manca de solidaritat humana. La ciutat, nucli
de béns i sobretot de mals. Amagatall de mentides, corrupció i robatoris. El
lloc on penses que ho tens tot quan realment no has tingut mai res. El món de
la materialitat i la dissolució lenta dels sentiments. La clandestinitat, la
vergonya i la uniformitat acceptada. Una uniformitat camuflada sota la
tendència i les modes. La civilitat, les bones maneres i la submissió desenboquen en una
conformitat que anestèsia l’individu des del seu subconscient. El món de les
màquines, el soroll i la pols; d’obediència i respecte mutu. Un lloc on tothom
et jutja si no eres com tothom. Una vida de vergonya i autotraïció. Una ciutat
de cultura i art, però. De l’art alternatiu i reivindicatiu. De la vida
inconformista i la lluita permanent contra aquestes imposicions socials. La
literatura de carrer, estampada a les façanes, que irromp al mig de l’ordre com
un triomf de l’esperança. La concepció dels nuclis actius, que no acatxen els
cap ni reciten les sentències de la ciutat que els condemna. La joventut que
observa, recorda i critica tot el que veu; que necessita tocar, olorar i sentir
per conèixer i no es conforma en una simple definició de diccionari. L’esperança
dels qui encara desitgen la terra humida del seu poble, dels qui no es cansen
de seure a la gespa i recorden el sabor de la fruita fresca. D’una vida un poc
més nostra, construida dia a dia des de l’enyor i el desig.
