L'enyor a les arrels

A la ciutat sempre fa més fred, sempre hi ha més solitud, més dubtes, més por i menys humanitat. La ciutat, nucli de la civilitat, les normes i el saber esdevé un guirigall incontrolable. La violència passa desapercebuda sota la indiferència i la passivitat mentre que les súpliques s’ofeguen en la manca de solidaritat humana. La ciutat, nucli de béns i sobretot de mals. Amagatall de mentides, corrupció i robatoris. El lloc on penses que ho tens tot quan realment no has tingut mai res. El món de la materialitat i la dissolució lenta dels sentiments. La clandestinitat, la vergonya i la uniformitat acceptada. Una uniformitat camuflada sota la tendència i les modes. La civilitat, les bones maneres i la submissió desenboquen en una conformitat que anestèsia l’individu des del seu subconscient. El món de les màquines, el soroll i la pols; d’obediència i respecte mutu. Un lloc on tothom et jutja si no eres com tothom. Una vida de vergonya i autotraïció. Una ciutat de cultura i art, però. De l’art alternatiu i reivindicatiu. De la vida inconformista i la lluita permanent contra aquestes imposicions socials. La literatura de carrer, estampada a les façanes, que irromp al mig de l’ordre com un triomf de l’esperança. La concepció dels nuclis actius, que no acatxen els cap ni reciten les sentències de la ciutat que els condemna. La joventut que observa, recorda i critica tot el que veu; que necessita tocar, olorar i sentir per conèixer i no es conforma en una simple definició de diccionari. L’esperança dels qui encara desitgen la terra humida del seu poble, dels qui no es cansen de seure a la gespa i recorden el sabor de la fruita fresca. D’una vida un poc més nostra, construida dia a dia des de l’enyor i el desig.