Pau als pulmons

Els caminals quedaven submergits en una polseguera blanca quan les rodes passaven amb precaució. A una banda, tarongers de fulla verda i, als seus peus, un mantell de taronges encara vives que esperaven sense massa esperança que les devoraren els cucs. A l’altra, la sèquia estreta, plena de canyes llargues, d’un color marronós per la barreja amb el fang. Els ànecs de colls verds lluminosos es capbussaven de tant en tant per buscar aliment. I els veïns, que passejaven amb bicicletes pel camí de terra i s’havien d’arrimar a un costat per deixar pas. Amb una mà, el pare agraïa l’altre home que rodejava amb el braç els seus fills per garantir-los protecció.

Eren dies d’estiu i la xafogor deixava un rastre inevitable de perles de suor en els rostres de la gent. El meu germà assenyalava sorprès en passar al costat d’un esquelet de serp blanca. De fons, la superfície immensa, amb una rectitud esfereïdora, es dibuixava més enllà de l’arena. No s’hi veia massa gent a la platja. Res més enllà de les parelles d’enamorats que gaudien de momentània intimitat. Res més enllà d’un cel net, amb manats de cotompèl blanc i la puresa d’un Sol prominent. La massa d’aigua salada es movia, bressolava avant i enrere un vaixell diminut. Humitejava l’arena seca de la vora insistentment. Res més enllà que la llum reflectida sobre l’arena, com un espill poc nítid, encesa com un foc que abrasa els peus descalços. Tot un paisatge d’aquarel·les reals. Tota una dansa d’elements lliures en la natura. Tot un joc de llums i ombres als ulls enlluernats de dos xiquets.

A mà esquerre, plantada entre fileres de tarongers i oliveres, una caseta blanca, d’una sola planta i teulada roja que trencava amb la puresa. La xemeneia, també blanca, estava recoberta per la sutja de l’hivern. El meu germà baixava del cotxe impacient i feia córrer la reixa negra que barrava el pas produint un soroll fort i desagradable. El cotxe entrava lentament, amb la seguretat de la rutina, i reposava orgullós pel seu viatge sota les branques fermes d’un parral replet de raïm negre.

Just a l’esquerre, al costat d’una llimera enorme, la caseta en miniatura de la vella Tula, que observava des de l’ombra l’arribada amb les orelles plantades. Jo corria sempre a l’engronsadora, feta de fusta i ferro i que grinyolava quan la feies moure. Les dues gosses, de pèl rull com una ovella i més negre que la nit, botaven des del maleter del cotxe i començaven a trepitjar als peus dels xiquets el gessamí obert.

Els pares travessaven la terrassa i entraven a la caseta on cosins, germans, pares i mares, tots junts preparaven la picadeta amb cacaus, tramussos, formatge i xoriç. A la terrassa de darrere hi havia la taula parada. L’àvia xerrava amb la seua germana i amb l’avi, asseguts tots tres a les cadires de cordell blanc. Tothom reia, mostrant una alegria sincera, i de les boques sorgien anècdotes entretingudes i notícies d’última hora. Com vau quedar amb el partit que jugàveu el divendres?, Saps que Anna està prenyada?, Sí, sí, ens ho va dir ahir! Després tot anava rodat.

A taula, davant de cadascú, tot de muntonets de corfes de cacaus i pinyols d’olives; i al mig, com una ofrena a la terra que l’havia concebuda, una paella amb pollastre i fesols. Els majors parlaven de temes seriosos, discutien de política i confessaven els seus ideals. Massa complicat per a dos ments de huit i tretze anys. Nosaltres acabàvem els plats ràpidament i fugíem a jugar a pilota fins que algú treia alguna mena de dolç, un meló d’Alger i pastilles de xocolate pur. Hi havia menjar en grans quantitats. A casa sempre s’ha tingut el costum de menjar molt per celebrar alguna cosa, i l’avi deia que reunir tota la família sencera és sempre un motiu de celebració. A l’hora del cafè, havíem aprés del nostre cosí a fer-nos el que anomenàvem un cafenet, que no era una altra cosa que una tasseta amb llet condensada. No era gran cosa, sols un colpet de dolçor que omplia el paladar d’una sensació embafosa i alhora plaent, un pas endavant per assemblar-nos un poc més als majors, per imitar-los i sentir-nos grans a la nostra manera.  

El dia que l’avi estava animat agafava una canya i li afegia una boleta de paper per fer la presentació. Em feia pujar a la barana de pedra, d’un metre i mig d’ample, i em feia ballar i cantar, vestida amb teles i llençols que havia recol·lectat arreu de les habitacions de la caseta. Allà dalt el món s’aturava un poc per veure’m gaudir, imaginant que era una artista de televisió. Recorde amb tota claredat la sensació de sentir-me enorme, de creure que no hi havia res al món que em fóra impossible. Tota la il·lusió i la passió d’una infància concentrada en un moment efímer de protagonisme.

L’avi s’esforçava per mantenir-se jove, i realment ho aconseguia. Corria darrere nostre, ens feia creure que no ens veia quan ens amagàvem darrere les cortines i treballava incansablement per tindre-ho tot preparat quan arribaven els diumenges. Sí, l’avi va ser un xiquet més. Sempre he cregut que era feliç quan veia l’alegria als ulls de la gent que estimava, i més tard, m’ho va confirmar. Jo també veia aquesta alegria, i era com un acord mutu de pau i treva, de solidaritat germana i complicitat real. Per a mi, era l’èxtasi del joc i la màgia més íntima, la il·lusió per què aquell raconet perdut entre caminals de pols fóra el meu refugi d’una ciutat de fum i  sorolls urbans.

Una vegada acabàvem tots de dinar, els majors es gitaven per fer la “becaeta”, allargats a les cadires i als llits repartits per les habitacions. A mi em feia gràcia. Tots allargats, amb les boques obertes, la saliva caient i els sorolls roncs que sorgien de tant en tant de l’interior d’alguna gola. Recorde especialment l’àvia, asseguda a una cadira ens observava a tots amb aquesta discreció que la caracteritzava. L’àvia era tan senzilla com una flor, delicada i alhora forta. Sempre callada, escoltava els seus pensaments en silenci. Potser és per això que quan somreia et feia sentir un poc més humana. Tenia un somriure brillant, exquisit, i amb el regust que deixen les coses que sols pots veure de tan en tan. Era dolça i fràgil, i no demanava mai ajuda. Una de les persones més valentes que he tingut el plaer de conèixer.

 Jo no dormia. El meu cos s’hi negava, per molt que ho intentara. Amb aquest costum tan nostre d’analitzar-ho tot quan no sabem què fer.  M’agradava observar com apartaven les mosques desficioses amb les mans mitges dormides. Les espantaven i, en qüestió de pocs segons, aquestes tornaven a instal·lar-se sobre la pell torrada per l’estiu. Podia passar-me hores mirant aquell espectacle que s’oferia exclusivament per a mi. Les cares amb el nas arrufat i les celles juntes per algun somni estrany. Eren cares sinceres.

Sempre hi havia algú que no podia dormir i em convidava a passejar pels camins. Les dues gosses ens acompanyaven excitades per la idea. Sovint pensava que passaven el matí i l’hora de dinar estorades al terra fred esperant amb anhel l’hora d’eixir a caminar. No parlàvem massa; no ens calia. Furtàvem taronges, llençàvem pedres a la sèquia esperant que rebotaren, caminàvem sobre els canalons intentant no perdre l’equilibri per no caure-hi i tornar a casa amb els pantalons banyat. Tot era més senzill en aquells temps. No ens calien pantalles per ser feliços. No calia res més que una melodia que ressonara al nostre cap per passar el temps.

Deixàvem córrer el rellotge sense por a que se’ns escapara. Calculàvem amb aquesta incertesa científica si ja havia passat el temps estimat per fer la digestió. Corríem a la bassa amb algun banyador vell i hi entràvem de cop, sense importar-nos massa si l’aigua estava bruta o gelada. Eixes coses eren banals. Al fons hi havia pedretes que feien nosa als peus nus i la superfície estava coberta per un tel delicat de pols i insectes morts que s’anava trencant al nostre pas. Allà podien passar les hores, torrant-nos al Sol sufocant i investigant què feien aquells insectes que nedaven entre nosaltres i que havíem batejat com “nadaorets”. No era res de l’altre món, aquella bassa, a penes faria un metre de profunditat, però ja en poden estar zeloses les piscines de hui en dia. Allà dins hi entràvem tots els qui volíem. Hi havia lloc per tothom. O, almenys, compartíem l’escàs lloc que hi havia. Allà dins no hi havia possessions. No era de ningú el Sol, la pluja, el temps, la fam i la set. Podria dir-se que compartírem la vida.

I llençàvem aigua a les abelles quan s’apropaven. I més d’una ens va picar. Ens ho teníem ben merescut, per valents. Perquè, com diuen els savis, al cap i a la fi la terra és dels valents. Això, jo ja ho tenia clar als tretze anys. Les hores s’esvaraven entre els nostres dits com l’aigua de la bassa i, quan ens volíem adonar ja era l’hora de tornar a casa. Sèiem tots mullats, amb una tovallola al cul, al cotxe, després d’haver-nos acomiadats de tots i sentíem una mena de pau interior que ens omplia els pulmons i ens netejava tot l’aire que teníem a dins.

Ara ho recorde tot com un paradís llunyà del qual ja no queda res. Uns anys després, encara puc sentir aquesta pau quan mengem taronges àcides o un bon plat de paella amb pollastre i fesols. Sent encara el gust de l’agret i aquella oloreta a gesmil. Han canviat moltes coses; això no ho podem negar. La malaltia de l’àvia va ser un pes dur per a tots. També per a aquell indret apartat de la civilitat on somiar era llei i passar-ho bé, obligació. Va ser un pes dur, és cert. Però retorna a mi el record d’un món on aprenguérem que la vida és més senzilla si la compartim. Compartírem la vida i la mort i compartim ara el record més dolç.

Un paper signat, un comprador amb diners i un vent suau que s’emporte la nostàlgia. Ha passat el temps, han passat molts anys i a cada segon estic més convençuda que mai vam perdre el temps; simplement havíem aprés a transformar cada sospir, cada alenada tèbia d’emocions en un record etern.