Mort diària

Una hora de retard. Una veu sinistra i d’accent estrany, quasi incomprensible per a les orelles desacostumades, ha explicat el motiu i ha demanat disculpes educadament als viatgers, que no s’ho prenen amb massa ànims. S’observen uns als altres amb el tedi dibuixat al rostre. El xiquet plora als braços de sa mare, que també vessa alguna que altra llàgrima d’esgotament i vergonya. Els soldats, que anhelen tornar a casa després de tants mesos d’entrenament, contenen amb aquesta passivitat que els ensenyen a la formació la frustració provocada per una impaciència desbordada.

El temps es mou espès, amb el tacte de la saliva d’un caragol, sense sentir pietat per tots aquells que faran tard a algun compromís, als qui es moren de ganes d’arribar a casa i prendre un bany o, simplement, aquells que no suporten les esperes. Les lletres es redacten soles als meus dits perquè l’avorriment no em puga devorar el cervell.

La soledat individual passa a ser una soledat col·lectiva en un espai reduït i cada cop més claustrofòbic. Hi ha mirades de comprensió, de compassió i d’autocontrol. Tothom ha caigut en un buit obscur, de cansament i tristos pensaments. A l’exterior plou amb força, ininterrompudament. I això crea ansietat als fumadors que no poden eixir per exhalar el fum d’algun cigarret de consolació. És pitjor que la pitjor de les classes, pense. Encara que d’alguna manera, hi tenen similituds.

Recorde inevitablement un vagó d’un tramvia aturat a Amistats, entre Brujassot i Benimaclet. Era la matinada d’una concert per celebrar el 25 d’abril. La frustració d’una joventut activa, que anhela la llibertat, que crea fins i tot involuntàriament un paisatge de sana originalitat. Una colla d’amigues al fons, les rialles incessants, les converses amb veu alta que se superposen al silenci instal·lat al vagó. I els acords d’una guitarra vella, rescatada de la pols.

Una alegria contagiosa, les veus entonant cançons populars i notes d’una rumba catalana. I en menys d’un minuts s’obliden de les avaries, desapareixen els mals del món. Fa fred a l’exterior i els cristalls s’entelen. Les respiracions efusives pugen la temperatura a l’interior. La vida se sent més forta que mai, amb una energia que tomba pels seients incòmodes, travessa les orelles dels viatgers i canvia els seus rostres.

Recorde l’ànima d’aquella dona vella que ballava com quan era jove i guaitava pels ulls clars amb vitalitat. Les joves riuen i canten a cor, amb els cabells desfets i els cossos suats després de la llarga nit que han viscut. Les seues cares denoten cansament i alhora unes ganes boges de menjar-se el món. Experimenten polifonies improvisades i saben, de tot cor, que no ho fan massa bé. Però seran les cerveses o aquella mort que els ha entrat a dins la que els fa perdre la vergonya. S’agraeix un poc de vida entre tanta avaria.  

Ara ho recorde com una delícia intacta pel temps. Un somriure dissimulat sota el nas i una veu que anuncia "Mesdames et Monsiuers, le train sortira dans cinq minutes".