Escenes quotidianes

        El supermercat es dibuixa abrupte sobre un cel blau a lloms d’una ciutat matinera. Les portes li semblen immenses, de cristalls plens de ditades i un grinyol descortès cada vegada que s’obri. La gent entra i ix, amb els carrets i les cistelles plenes d’objectes de tota mena, de menjar efímer i suculent, de capritxosos cosmètics i productes de bellesa. La majoria d’ells són estudiants i no és d’estranyar perquè allà al costat hi ha la residència universitària. Atrafegats, passegen pels passadissos sense aturar-se a comprovar els ingredients dels productes poc ecològics que han triat. La seua elecció es regeix pel preu més assequible, fent càlculs amb el telèfon mòbil perquè la compra els resulte el més barat possible.

        A la porta, engolida per la soledat i la calor d’un focus,una dona de mitjana edat, vestida per un mantell de colors destenyits i bruts. El silenci i el cansament la cobreixen i entelen els seus ulls tristos. Amb les forces justes, estira el braç als joves amb un potet improvisat a les mans tremoloses. Alguns cèntims marronosos i una moneda més grossa que una jove alemanya havia llençat empentada  per un sentiment que estrenyia el seu estómac.

         Sent a les espatlles la paret freda i recta que li produeix dolors a les nits. I al cap, les mirades de compassió crua que li xafa el seu cor envellit prematurament. Però el que més mal fa són els ulls crítics que l’acusen de malfeinera, d’inútil o incompetent; els caps que es giren amb menyspreu i decideixen que no es mereix la seua ínfima atenció. Aquelles ments que desitgen en el seu fons esborrar-la del món, arrencar la remor que produeix dins seu i llençar-la als seus peus d’ungles llargues i negres. No poden comprendre el que és vagar per la vida, pensava.

       Voldria poder desaparèixer realment, però la vida li havia proposat dos fills que li servien d’incentiu per continuar lluitant. Necessitava la dolorosa compassió, les ofrenes aleatòries de cada dia, les mirades punxants dels vianant i de les treballadores que la saludaven al matí. Els agraïa, amb el cor a la mà i un somriure lleuger, quasi imperceptible als ulls fugaços, l’aportació heroica. I es podia veure als seus ulls una ànima tan pura que feia estremir-se al més fort.

        Necessitava sobreviure, unes vegades més que altres. Però, molt més enllà del seu dia a dia, necessitava sentir al seu costat un suport on aferrar-se amb unes forces que no tenia, una companyia que li regalara la seua ajuda. Necessitava sentir que realment no era inútil quan es descobria reflectida al cristall d’algun cotxe. Necessitava la certesa que, després d’ella, ningú més es veuria en l’obligació de tragar el ridícul social.

          Aquella dona no era una ombra més, era la lliçó que remuga al teu interior després de veure el seu somriure agraït. El valor, la força de la lluita diària. No eren els diners el que més anhleava, tot i la fam extravagant. Voldria el temps de les persones més humanes perquè els seus fills perderen la condemna que ja tenen marcada. No, no era la compassió el que l’ajudava cada dia, era el desig d’una justícia més social, més humana. Li agradava pensar que aquell jove que li regalava un trist esguard cada matí, lluitava al seu costat contra el sistema que permetia la seua misèria. Somiava amb una llar, al costat de la xemeneia de llenya, on els seus fills pogueren passar el temps llegint o decorant un full en blanc. Voldria l’escalfor de tots aquells que mantenen sense descans l’empatia frustrant, la solidaritat més gran.