Seria molt senzill que s'escrigueren les coses com s'escriu un conte de fades. Tot això passa lentament, amb el transcurs mil·limetrat del temps i la paciència inestable d'aquell qui ho redacta. Però la història no s'imprimeix sobre el paper d'un manual de l'escola. No està escrit per una persona, sota la immensa subjectivitat dels successos i la narració irreal, sense sentiments ni raons, sense la impotència i les malediccions dels qui la pateixen. La història no són quatre ratlles escrites sobre les tecles gastades d'un ordinador. La història es redacta a la pell, dibuixada a les esquenes amb la suor del treball quotidià, amb la sang de la lluita i la resistència contra les injustícies, amb les ferides de cada caiguda.
Seria agradable que la història fóra tan breu com el temps emprat per llegir-la a la Viquipèdia. Lluny de les guerres i els conflictes, de les injustícies descarades que tan sols quedaran mencionades al paper llis. Tanmateix, la història és cada xiquet que mor de gana cada segon i també la mare que no pot fer res per evitar-ho. És cada llàgrima segrestada per la violència i la impotència d'aquell que observa les notícies a la televisió. És el silenci dels governs mentre els rics són més rics i els pobres, més pobres. És un instint que queda gravat sobre el cos i la ment dels habitant de tot plegat, com un arrap, com una cicatriu que mai desapareix.
La història és cada dona discriminada pel patriarcat però també tots i totes les que no fan res per evitar-ho i continuen alimentant un sistema desigual. És cada esclau que treballa pel sistema capitalista i tots els que compren insaciablement i mostren orgullosos els productes de la vergonya. És la insubmissió de la resistència necessària i justa. Els assassinats diaris incrementats pels bruts diners. Són les bombes que devasten tota la il·lusió i l'esperança. I són les ànimes cruels que giren la mirada cap a un altre costat, que fomenten les guerres inútils i no impedeixen les calamitats.
La història és molt més que un fet, és molt més que un nom i una data per estudiar. Són les mirades desafiants dels treballadors cansats. És un somriure perdut en un temps incert. És cada nota de música improvisada que es converteix en cançó. Són les hores i hores de dedicació a un esport, una afició, una manera d'escapar de l'opressora realitat. És el plaer d'aprendre amb la lectura de llibres que van estar prohibits en algun temps per transportar veritats. És la vida que encara no ha nascut i la que prompte ens abandonarà. És cada llàgrima vessada a un coixí, cada puny alçat i cada paraula d'esperança. El plaer de la vida i de perdre la por.
Seria tan fàcil que la història s'escriguera sola amb el veredicte latent d'un destí sentenciat. Però, més enllà de la història passada, de la què sols podem aprendre la lliçó, el destí és un paper en blanc i nosaltres tenim el poder d'escriure'l. Per sort, no hi ha sols espectadors en aquest món absurd, no hi ha sols gent pacient i inactiva. Per sort, nosaltres estem disposats a omplir el bolígraf amb la suor que brolla dels nostres fronts per cada acció que fem per canviar el món. Mentre ells s'aferren cabuts al seu seient, crearem un món de llibertats. Que esperen asseguts mentre la vida es mor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada