L'espill de l'ànima

Per què escrivia? Es preguntava. Potser per despullar el seu cap de pensaments ociosos? Tal vegada el que intentava era comprendre’s a mesura que les paraules brollaven de la punta d’un bolígraf blau? No ho sabia amb certesa però li agradava descobrir-ho amb cada paraula que pensava. Aquell cúmul d’idees que prenien coherència sobre el paper blanc la feia comprendre el món, traç a traç, i sobretot coneixer-se. Escrivia, per qualsevol motiu, utilitzant la primera excusa que li vinguera a la ment. Escrivia per diversió o, millor dit, per avorriment; escrivia els seus problemes amb ràbia, foradant sovint el paper fràgil i ho desava en un calaix que, ple de papers desordenats, conservava cadascuna de les seues insignificants opinions. Li agradava llegir-ho, temps després, i veure que les coses tenen un milió de perspectives diferents. Li agradava observar en un paper la part de si que no podria observar mai en un espill. Era l’única possibilitat que tenia d’alliberar-se, de ser realment qui era dins d’un món que l’envoltava sense demanar permís i li indicava violentament com havia de ser.

Sabia que era per aquest motiu que la idea de compartir les seues paraules amb algú s’esvaia al mateix instant que ho pensava. Qui, sinó ella, podria comprendre aquelles ratlles inconnexes en un full quadriculat? Quina reacció era la que desitjava rebre com a resposta? La frustració d’esser aprovat per educació, per convenciment? Allò l’aborronava, la feia sentir insegura, indiferent a qualsevol opinió. Qui voldria ser lloat per qui l’estima? Quina finalitat tenia aquella reacció? Potser el rebuig, les crítiques destructives eren més aviat el que esperava? I llavors, per què apareixia sempre aquella por a ser valorada, a ser jutjada i, al cap i a la fi, a ser inferior a allò que algú s’espera de tu? No, mai podria mostrar els seus mots amb suficient llibertat i valor per acceptar la reacció a la lectura.

No va ser fins que va trobar el seu company de lectures que va mostrar un sol mot de la seua llibertat de pensaments. De vegades més bona que d’altres però mai la jutjava com ho feia la resta de la gent. No esperava res d’especial d’ella, no esperava cap obra d’art ni cap missatge esperançador. Simplement absorbia com una esponja les paraules en silenci. Amb aquella senzillesa que el caracteritzava, la mirava i no deia res. A vegades somreia, a vegades se li escapava algun gest de desaprovació però mai deia res. No calia, es veia als seus ulls. Havia aprés a reconéixer les seues valoracions entre un silenci que la feia sentir protegida. L’estimava, això ho sabia amb una certesa que la feia tremolar. Tot i això, aquell noi que un dia havia perdut la veu, havia decidit llegir-la, sense vacilar, per poder coneixer-la a fons.