Sopa de verdures

L’amor està sobrevalorat. Ens fan creure que serà per sempre, que serà perfecte i que sols hi haurà un, ideal per a tu, fet a mesura. Una història d’aquestes que perden l’encanteri tan bon punt comença la diversió. Voldria provar, amb un dit, com quan proves la sopa de verdures per saber si crema, o si està freda, o si està massa salada, o massa dolça. És clar, tens raó, sempre s’espera alguna cosa. Com a mínim, que faja gust a sopa.

Seria sorprenent que, en traure la cullereta de la boca, fera gust a pernil. Seria fantàstic, això sí, una grata sopresa per al paladar. Qui ho diria? Ningú podria creure-ho i tots voldrien tastar-ho. Canviaria completament la nostra visió de la sopa de verdures. S’experimentaria, es farien proves i es mesclarien elements mai imaginats per aconseguir nous sabors. D’això, la cuina, com qualsevol altre art, en sap molt.

No es tracta, doncs, d’un art, quan parlem de l’amor? Què és, sinó una burda recerca d’un espill on veure’t reflectit? Una esperança inabastable de trobar la part que crèiem perduda? Per què no som capaços de mirar el món amb la cara ben alta i cridar-li que no estem incomplets, que no cerquem ningú, que tenim tot el que necessitem. És la por a ser únic, potser? El desig d’esser estimat?

Perdoneu-me per ser escèptica en aquest tema, mea culpa. Potser tot això ho escric perquè la sopa no m’agrada tal i com me l’han servida.