El malson de l'amor

        A l'últim seient del vagó, una dona de grans complexions i d'ulls grossos mirava per la finestra amb indiferència. Els cabells mullats, segurament per la pluja que havia caigut minuts abans, queien sobre unes galtes fortament acolorides d'un roig natural. Deixava veure una pell suau, d'un to xocolate, que brillava per la il·luminació artificial del metro. Les pestanyes extremadament llargues i voluminoses, sense necessitat de maquillatge, semblaven humides. Delimitaven el contorn d'uns ulls encesos en flames que miraven decidits l'horitzó llunyà del paisatge. Més avall, sota un nasset graciós degut al seu tamany reduit, uns llavis fins, ressecs i forçament clivellats creaven un somriure tímid però d'una força expressiva impressionant. 

        La gent la mirava amb desdeny durant uns segons massa efímers. L'home de corbata i americana va pensar pobra dona, quina llàstima fa mentre apartava la mirada resguardant-se d'una situació que li resultava incòmoda. Just darrere, a la dona excessivament maquillada que portava les sabates de tacó li va resultar paranoic veure-la riure al mateix temps que mostrava tants senyals d'haver plorat. En un dels seients, una xica de cabell curt, amb un estil psicodèlic i les orelles plenes de forats va sentir un buit enorme dins seu quan imaginava el que podria haver-li passat. Se centrava en la música que sortia dels auriculars per convencer-se que no hi havia res que poguera fer. 

        Cap d'ells, però, imaginava que aquells ulls rojos eren impotència viva. Mai ningú sabria de l'existència de les ferides que duia amagades sota aquella roba ampla i bruta. No contaria a ningú que havia suportat durant tants anys els colps, els insults i el menyspreu d'un home a qui encara estimava. S'havia sentit inútil, una farsant i una estranya amb ella mateixa. Ni estúpida ni dèbil; simplement inservible. I, com totes les coses inservibles d'aquest món, es donava fàstic. I era això el que l'havia feta creure's boja. 

       Amb el temps, recuperaria una confiança pròpia que trobava a faltar. Havia deixat de ficar-se els dits a la gola per aprimar perquè ja no li importava si li agradava o no a aquell amb qui un dia va decidir compartir la vida. De fet, ja no li importava el que persara aquell home de corbata i americana, ni la dona que amagava la cara sota una capa de maquillatge, ni tan sols aquella xica extravagant que s'havia penedit d'ella. Tot el que l'haguera fet sentir humiliada dies abans, ara la feia forta. Perquè un dia, en mirar-se a l'espill de cos complet que tenia a l'habitació, va somriure mentre sentia com el seu ventre s'unflava lentament i va saber que havia arribat el moment.

         Encara sentia excitació quan recordava la carta que havia escrit amb tanta ràbia que el paper s'havia esgarrat. Premia les mans, aferrades en l'ansa d'aquella maleta que transportava els fonaments de la seua nova vida. Somreia, segura i orgullosa d'ella mateixa. Sense rumb, sense saber on anar ni què fer. Amb l'única certesa d'allunyar el xicotet miracle que creixia al seu ventre del monstre que l'havia engendrat.