Desaparéixer lentament

Estirada sobre l'aigua suau i calmada observava com el seu món desapareixia i no podia evitar-ho. Mirava el cel on, lentament, els núvols es difonien. El far ja havia desaparegut feia estona. Pedra a pedra havia deixat d'enlluernar els vaixells ja inexistents. Li provocava tristesa, com qualsevol pèrdua, li provocava l'enyor del què ja no es tornarà a tindre. Tot i això, li va semblar un bon final, un temps desitjat després de tanta solitud. Desapareixien els ocells que l'havien sobrevolat durant tant de temps, i els peixos que li feien pessigolles als peus nus. Sentia el balanceig de l'aigua salada, formada per milers de punts diminuts que, units tots ells, creaven una massa enorme i prominent. Notava la seua força, el seu dolor, la seua calor. Els arbres perdien les fulles, conscients que mai les retrobarien, i se sentien despullats front un vent que es feia lleu a mesura que tot perdia la seua forma. Era inútil nadar, o córrer; era inútil fugir. Ho assumia amb una delicadesa que la sorprenia fins i tot a ella. Encara que, clar, a qui més hauria de sorprendre? Des que va nàixer va viure sola, en aquella platja dissenyada a la perfecció. Una perfecció que havia arribat a odiar amb bogeria. Mai havia sentit la calor de cap altre cos. Es balancejava, com si la mar li cantara la darrera cançó de bressol. Veia desaparèixer aquella boia groga que sempre havia estat clavada en aquell punt incert. Les algues verdoses i suaus que acariciaven la seua pell amb una suavitat fins i tot excitant deixaven de fer-ho per moments. El muntonet de petxines que havia estat arreplegant tots aquests anys perdia la seua forma i es reduia al no-res. Tot s'esfumava, amb traços àgils i precisos. La llum del sol va començar a flaquejar i va comprendre, amb un orgull incomprensible, que tot havia acabat. Va veure com el llapis, amb aquella goma d'esborrar gruixuda s'apropava a ella, com una sentència de l'atzar. Primer els cabells, impregnats d'aquella olor a sal, deixaren de balancejar-se impunement sobre la superfície líquida. A poc a poc, s'esborraven els peus imperfectes. Sense dolor, com una anestèsia permanent de la vida. Encara tenia forces per somriure. S'esfumaven les seues cames, llargues i blanques, fins als genolls despullats, com tota ella. No gosà mirar-se el cos perquè li havera fet mal veure's en aquella situació i decidí tancar els ulls i deixar-se fer. Sentia les cosconelles d'aquell objecte gegant que eliminava totes les seues taques, les pigues, els pèls obscurs que adornaven la seua pell. Sentia morir el seu ventre, el melic inundat d'aigua, els pits rodons i amb tot això la seua feminitat. Se sentí morir. Ja no sabia el què era i va creure que ja no era res. Dels ulls li brollaren unes llàgrimes espesses que mai no van arribar a mesclar-se amb la mar perquè van ser esborrades abans.