La mar, alterada pel
dolor, remuga silenciosa entre els seus peus descalços.
Es deixa impregnar
per aquell aroma suau i salat.
La mar plora.
Com una dona,
lleugera i generosa, tém parlar massa, tém cridar massa fort.
La mar plora
silenciosa.
L’acarona amb
suavitat, amb estima maternal i li canta aquella cançó de bressol que aprengué
a casa seua.
La mar plora
indefensa.
S’asseu, amb les
cames creuades, per sentir-la més a prop.
L’arena mullada
conforma una segona pell a les seues natges
I sent com una brisa
rebel juga amb els seus cabells.
La mar plora covarda.
Tanca els ulls i la
sent, a cada ona més tranquil·la, més serena,
Com un infant que
calma el plor.
La mar plora
innocent.
La sent, protectora,
amb una estima d’anar per casa,
Com una filla, com
una mare, com un amor.
La mar plora
femenina.
Les ones, quasi
adormides, li mullen el vestit
I ella se les mira
com cadellets, amb la il·lusió als ulls i l’estima a les patetes.
La mar crida
salvatge.
I plora,
parsimoniosament, plora amb el somriure a la cara.
Amaga la vergonya de
no poder fer res per evitar el seu mal,
La culpabilitat de
ser-ne la causant,
La submissió de qui
ha estat perdonat.
La mar crida
desperta.
Li amaga el dolor
perquè l’aparença és la façana.
I les llàgrimes es
confonen amb l’aigua salada.
I, de sobte, sembla
que la mar ja s’ha adormit.
La mar dorm serena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada