Amors de paper

Corria inquiet, descrivint amb precisió cada corba, cada línia que formava les paraules. Sentia a cada traç com perdia una part de si. La seua sang no estava destinada a assecar-se, no; aquest no era el seu fat sinó l'heroïca tasca d'escriure. No sabia ben bé a qui ni tampoc quan però cada gota que vessava redactava un nou poema d'amor. S'adormia recordant les pessigolles i desitjant cobrir aquella curiositat per descobrir quines serien les paraules del dia següent. A qui dedicaria el seu escàs temps. 

Una mà forta, amb el pols encara ferm , la despertava cada dia per començar amb la faena. Es miraven, còmplices d'un secret conjunt, d'una passió interna que els convertia en amants clandestins. Cada dia ballava sobre el paper com si es tractara d'una pista de gel, deixant un rastre negre per allà on passava. Cada dia un poema i és que, al cap i a la fi, era la poesia la que marcava el ritme de la seua vida. Les paraules d'amor brollaven del seu interior amb una gràcia sobrehumana i ell, orgullós, es lluïa amb una cal·ligrafia perfecta.

Li havera agradat conèixer el propietari d'aquelles paraules de tendresa però mai apareixia cap nom, ni tan sols un rastre mínim que li permetera deduir-ho. Aquell matí va despertar-se més esgotat que mai. Les forces abandonaven el seu cos delicat i prim i sentia bellugar-se al seu ventre la darrera gota de tinta. Conscient del seu final va decidir fer una actuació brillant. En sentir la calor de la mà, va prendre impuls i escrigué a una vora del full blanc el T'estim més perfecte que havia escrit mai. Li havera agradat escriure la paraula completa però estava tranquil. Sabia que el seu amor, fóra com fóra, entendria el que li volia dir. 

L'home vell, d'ulls cansats i pols encara ferm mirà el que havia escrit sense sorprendre's ni un pèl. Comprengué llavors que la seua carrera literària havia arribat a la seua fi. El seu company d'aventures durant tants anys acabava de morir. El destinatari  de tantes i tantes paraules d'amor l'abandonava a la seua sort. Ja no podia imaginar escriure a ningú més. Va desar el bolígraf sense vida i el full blanc de paper al calaix i va sortir al carrer esperant que també li arribara la seua hora prompte.