Quina il·lusió! Pere vindrà d'un moment a un altre, tot "entrajat" per a l'ocasió i amb el seu regal. Quin vestit em posaré? El de les flors taronja no, que aquest no queda bé del tot amb les sandàlies noves i vull estrenar-les. I els cabells? No me'ls he llavat hui! De segur que ho veu de seguida i se'n riu, quina vergonya! Però... quina il·lusió! Hi he d'estar presentable, que allò que va dir ha de ser alguna cosa especial de ben segur: et portaré la mitja lluna.
Mare meua, la mitja lluna! Però la mitja lluna de què? Potser es referia a mitja bola de formatge, que ell té ascendència francesa i ja se sap que per allà dalt mengen formatge a tota hora! Camembert o potser és Mantxec... tan sols de pensar-ho se me fa la boca aigua. Però, i si es refereix a mitja tallada de meló. De tot l'any, blanc i amb aquest suc grogós que regalima per la corfa obscura. Quina delícia ara, amb la calor que cau! O bé, ell sempre em diu que sóc dolceta. Serà una tallada de xocolate? Marta em va comentar que hui en dia fan figures de tots colors! Ai, que bo si fóra això, mitja lluna de xocolate. Encara que, pensant-ho bé, a qui no li agradaria un d'aquests croissants que ens van traure a la boda de Miquel i Olga? Amb pernil dolç i formatge derretidet, quin gust! Quina salivera d'imaginar-ho, escolta!
Ding-dong! Ja està ací! Mira, tenen igual els colors, em pose el vestit taronja! Mira-te'l, més "salao" que mai, i que ben plantat, quin porte, quina presència! Està fet tot un cavaller. Escolta'm, Pere això que em vas dir de la lluna, és veritat? I ell assenyala el cel. Mira-te'l, quin somriure té d'actor de cinema! "Clar, un dia te la baixaré, tota per tu!".
Hòstia, la lluna! I per què vull jo la lluna? Si això és un tros d'astre! I què faré jo amb ella, senyor meu? On la podria guardar? A més, tu saps això com ha d'estar de brut? Que sols ha arribat un home a xafar-la i ni tan sols es va endur un drapet de torcar la pols! Tota una polseguera, i casa feta un desastre. Calla, calla!
I les veïnes, que prompte parlaran, perquè els encanta xafardejar a les meues esquenes. "Si ja sabia jo que a aquesta la tenien mimada. Clar, es nota que és filla única!", dirà la Miracles, que sempre m'ha tingut entre cella i cella. "Mira-la, quins luxes, quines exclusivitats!", I fins i tot comentaran "tota la lluna per ella! Quina egoista, senyores, quina egoista!". Sempre m'han tingut enveja. I des que festege amb Pere, que sempre ens espien per la finestreta de la porta. Ja els agradaria a elles tenir un xicon que els baixe la lluna!
La mare, totes les cosines, les amigues de la costura, tot el món la voldrà veure i, valga'm Déu, quins tràfecs! D'on trauré jo temps per a estes coses si a penes en tinc per a mi? Tot el dia casa oberta i jo, ací, fent el somriure a qui vulga entrar. Això, qui no em mire amb desgrat perquè se li ha quedat a fosques el desllunat! "Mira, mira", malparlaran, "eixe és la xicona que s'ha fet amb la lluna." Quina poca consideració, no creus?
Pere... mira, que millor deixa la lluna com està, val? Millor entra i fem l'amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada