Indiferència

No sóc perfecta. L'oblit em visita amb constància i les pedres quadren estratègies per acabar sempre davant dels meus peus. A vegades parle massa, o més del compte, o amb paraules equivocades. Altres vegades, en canvi, no sé què dir ni com ni quan, ni molt menys a qui, i el silenci s'acomoda a les cordes vocals en un hivern on la neu mai es fon del tot. No sóc perfecta. Em pesa el pas del temps i em dol haver de llançar a la foguera les il·lusions que creia eternes. La innocència s'ha atrinxerat a les meues entranyes. Diu que no, que es nega a morir, que mai perdrà la confiança en la humanitat, la passió, les rialles espontànies i les llàgrimes quan se'ns trenquen els sentiments. M'agrada improvisar, trencar els meus propis esquemes i sorprendre'm, volar un dia alt i sentir per un segon que no cauré, eixir al carrer quan plou i fugir al fons del mar on la tormenta em bressole i em xiuxiuege "tranquil·la, ja ho sé tot..." M'agrada ser l'amazona al meu camí, controlar la vida, poder-me-la explicar de tant en tant i observar les xarxes invisibles que cobreixen el meu món. Però sovint tinc por. I és que m'aterra l'inexplicable alhora que em fascina; m'aterra la foscor i la gent poc honesta. Em veig a l'espill i veig un nus de sentiments impossible de desfer. No sóc perfecta, perquè m'estime, he après a fer-ho, i això, en este món, no està ben vist. I alhora que regale el cos al plaer carnal, envolte el meu cor amb una cuirassa estricta. Tinc les meues manies, però... i qui no? També he caigut en el joc superficial, en el consumisme precoç i en els prejudicis que impedeixen veure clar. He comès errors, he caigut en el fons de les meues fòbies socials, m'he tancat en mi mateixa a pany i clau i he fet de l'exigència un ritual. Tinc obsessions malaltisses i una dèria social per la justícia que no em permet veure més enllà. Podria dir que sóc dèbil, o almenys més el que m'agradaria. Voldria explicar que la vida es metamorfitza a una velocitat vertiginosa per a mi, però no trobe mai el moment. Que m'aferre als meus pilars, als fonaments de la infantesa remota, a unes pors i uns entrebancs que creia que ja havia aprés a dominar. No, no sóc perfecta. No sé dir t'estime, humilment, encara que fóra la veritat més certa de la meua vida. No sé estimar. Potser per protegir-me d'unes relacions que m'oprimeixen els pulmons, potser per sobreviure als meus fantasmes amb l'orgull de no demanar ajuda, potser per costum. Peque un poc d'egoisme, però també d'autocrítica. Però m'haureu de perdonar, que mai he cregut en els pecats. Ho reconec: no sóc perfecta. I en cas de ser-ho, hauria de renunciar-hi. Qui podria suportar la perfecció? Les metes de la vida caòtica, senzillament imprevisible, quedarien anul·lades. Game over. I la pantalla de joc en un negre espés. Una absència total de colors, el no-res, el buit, la mort. No, no sóc perfecta. Però vivim en un joc de legos on podem construir-nos, canviar-nos, destruir-nos. Podem jugar a ser déus, a ser humans. Eternament humans, perfectament humans.