Celebrem hui, i un
altre any, el Dia de la Dona. Hui és un gran dia: se’ns soterra en elogis,
se’ns reconeix – amb unes palmadetes a l’esquena i, si escau, un ram de flors -
la feina que fem pel simple fet de ser dones. Se’ns permet dir públicament que
som valentes, que som tan fortes i intel·ligents com qualsevol home; que som,
al cap i a la fi, tan humanes com el sexe oposat. Felicitem, doncs, a mares,
àvies, ties, germanes, cosines, a la perruquera, a la fornera, a la mestra de
l’escola i a la bibliotecària. Abracem-nos totes amb una solidaritat més o
menys sincera que possiblement demà s’esvairà soterrada entre "Has vist que grossa s'ha fet aquesta?" i "Si no portara eixes faldes tan curtes, no li hauria passat això!".
Inconscients, en
menys de 24 hores tornarem a entrar en un sistema del què havíem simulat eixir
durant un dia. Tornarem a creure, innocents (com se’ns ha ensenyat a ser), que
allò que embruta la societat és la violència de gènere, els insults
sexistes i les desigualtats aparents. Un cop més, ens excusarem amb la idea que
ja no estem tan mal com estàvem en temps passats: ja no som esclaves! Amb la
bena del cinisme ens cobrirem els ulls per tal de no acceptar que allò que mou
la superfície és un terratrèmol subterrani molt més gros. Ignorarem que la base de
la nostra societat fa figa, que la història i la tradició heretada han deixat
un rastre que costarà molt d’esborrar, amb tots els seus prejudicis imposats i assumits
col·lectivament. La societat no està dividida per sexes (com ens fan pensar);
està dividida per gèneres, prototips col·locats estratègicament en el
subconscient més profund de les persones. Una estructura dissenyada tota ella per a
dominar.
Hui alçarem el got per totes les dones que van lluitar per ser lliures i van aconseguir donar uns
passos imprescindibles en el nostre camí com a societat. Però el nostre no és un dia de
celebració. Assumirem les paraules d’aquestes dones, el seu llegat i la seua
lluita. Perquè no serem mai lliures mentre sentim damunt nostre el pes de
l’opressió que ens classifica i ens imposa unes normes. Perquè cada any moren milers de dones a causa d’una moral basada en
el control i camuflada sota la imatge rosa de l’amor romàntic. Perquè estem fartes de ser objectes de manipulació. Perquè fa massa anys que se'ns ha ensenyat que ens mereixem aquest càstic perquè una tal Eva va agafar la fruita prohibida. I aquest càstic ja pesa massa...
Hui no és el Dia de
la Dona (així, banalment). És el Dia contra el Patriarcat, contra l’opressió que aquest
simbolitza i la transmissió perpètua d’uns valors que fonamenten aquest sistema
sexista. Hui és el dia per la igualtat real, basada en la llibertat – tant
estètica com psicològica. Hui hauria de ser el dia de la solidaritat real (i no
només temporal) d’ambdós sexes per treballar cap a un mateix objectiu de justícia social. I tal i qual; que tot això està molt bé, però si no ens hi posem tots...
.jpg)
