Escenes quotidianes

        El supermercat es dibuixa abrupte sobre un cel blau a lloms d’una ciutat matinera. Les portes li semblen immenses, de cristalls plens de ditades i un grinyol descortès cada vegada que s’obri. La gent entra i ix, amb els carrets i les cistelles plenes d’objectes de tota mena, de menjar efímer i suculent, de capritxosos cosmètics i productes de bellesa. La majoria d’ells són estudiants i no és d’estranyar perquè allà al costat hi ha la residència universitària. Atrafegats, passegen pels passadissos sense aturar-se a comprovar els ingredients dels productes poc ecològics que han triat. La seua elecció es regeix pel preu més assequible, fent càlculs amb el telèfon mòbil perquè la compra els resulte el més barat possible.

        A la porta, engolida per la soledat i la calor d’un focus,una dona de mitjana edat, vestida per un mantell de colors destenyits i bruts. El silenci i el cansament la cobreixen i entelen els seus ulls tristos. Amb les forces justes, estira el braç als joves amb un potet improvisat a les mans tremoloses. Alguns cèntims marronosos i una moneda més grossa que una jove alemanya havia llençat empentada  per un sentiment que estrenyia el seu estómac.

         Sent a les espatlles la paret freda i recta que li produeix dolors a les nits. I al cap, les mirades de compassió crua que li xafa el seu cor envellit prematurament. Però el que més mal fa són els ulls crítics que l’acusen de malfeinera, d’inútil o incompetent; els caps que es giren amb menyspreu i decideixen que no es mereix la seua ínfima atenció. Aquelles ments que desitgen en el seu fons esborrar-la del món, arrencar la remor que produeix dins seu i llençar-la als seus peus d’ungles llargues i negres. No poden comprendre el que és vagar per la vida, pensava.

       Voldria poder desaparèixer realment, però la vida li havia proposat dos fills que li servien d’incentiu per continuar lluitant. Necessitava la dolorosa compassió, les ofrenes aleatòries de cada dia, les mirades punxants dels vianant i de les treballadores que la saludaven al matí. Els agraïa, amb el cor a la mà i un somriure lleuger, quasi imperceptible als ulls fugaços, l’aportació heroica. I es podia veure als seus ulls una ànima tan pura que feia estremir-se al més fort.

        Necessitava sobreviure, unes vegades més que altres. Però, molt més enllà del seu dia a dia, necessitava sentir al seu costat un suport on aferrar-se amb unes forces que no tenia, una companyia que li regalara la seua ajuda. Necessitava sentir que realment no era inútil quan es descobria reflectida al cristall d’algun cotxe. Necessitava la certesa que, després d’ella, ningú més es veuria en l’obligació de tragar el ridícul social.

          Aquella dona no era una ombra més, era la lliçó que remuga al teu interior després de veure el seu somriure agraït. El valor, la força de la lluita diària. No eren els diners el que més anhleava, tot i la fam extravagant. Voldria el temps de les persones més humanes perquè els seus fills perderen la condemna que ja tenen marcada. No, no era la compassió el que l’ajudava cada dia, era el desig d’una justícia més social, més humana. Li agradava pensar que aquell jove que li regalava un trist esguard cada matí, lluitava al seu costat contra el sistema que permetia la seua misèria. Somiava amb una llar, al costat de la xemeneia de llenya, on els seus fills pogueren passar el temps llegint o decorant un full en blanc. Voldria l’escalfor de tots aquells que mantenen sense descans l’empatia frustrant, la solidaritat més gran. 

Mort diària

Una hora de retard. Una veu sinistra i d’accent estrany, quasi incomprensible per a les orelles desacostumades, ha explicat el motiu i ha demanat disculpes educadament als viatgers, que no s’ho prenen amb massa ànims. S’observen uns als altres amb el tedi dibuixat al rostre. El xiquet plora als braços de sa mare, que també vessa alguna que altra llàgrima d’esgotament i vergonya. Els soldats, que anhelen tornar a casa després de tants mesos d’entrenament, contenen amb aquesta passivitat que els ensenyen a la formació la frustració provocada per una impaciència desbordada.

El temps es mou espès, amb el tacte de la saliva d’un caragol, sense sentir pietat per tots aquells que faran tard a algun compromís, als qui es moren de ganes d’arribar a casa i prendre un bany o, simplement, aquells que no suporten les esperes. Les lletres es redacten soles als meus dits perquè l’avorriment no em puga devorar el cervell.

La soledat individual passa a ser una soledat col·lectiva en un espai reduït i cada cop més claustrofòbic. Hi ha mirades de comprensió, de compassió i d’autocontrol. Tothom ha caigut en un buit obscur, de cansament i tristos pensaments. A l’exterior plou amb força, ininterrompudament. I això crea ansietat als fumadors que no poden eixir per exhalar el fum d’algun cigarret de consolació. És pitjor que la pitjor de les classes, pense. Encara que d’alguna manera, hi tenen similituds.

Recorde inevitablement un vagó d’un tramvia aturat a Amistats, entre Brujassot i Benimaclet. Era la matinada d’una concert per celebrar el 25 d’abril. La frustració d’una joventut activa, que anhela la llibertat, que crea fins i tot involuntàriament un paisatge de sana originalitat. Una colla d’amigues al fons, les rialles incessants, les converses amb veu alta que se superposen al silenci instal·lat al vagó. I els acords d’una guitarra vella, rescatada de la pols.

Una alegria contagiosa, les veus entonant cançons populars i notes d’una rumba catalana. I en menys d’un minuts s’obliden de les avaries, desapareixen els mals del món. Fa fred a l’exterior i els cristalls s’entelen. Les respiracions efusives pugen la temperatura a l’interior. La vida se sent més forta que mai, amb una energia que tomba pels seients incòmodes, travessa les orelles dels viatgers i canvia els seus rostres.

Recorde l’ànima d’aquella dona vella que ballava com quan era jove i guaitava pels ulls clars amb vitalitat. Les joves riuen i canten a cor, amb els cabells desfets i els cossos suats després de la llarga nit que han viscut. Les seues cares denoten cansament i alhora unes ganes boges de menjar-se el món. Experimenten polifonies improvisades i saben, de tot cor, que no ho fan massa bé. Però seran les cerveses o aquella mort que els ha entrat a dins la que els fa perdre la vergonya. S’agraeix un poc de vida entre tanta avaria.  

Ara ho recorde com una delícia intacta pel temps. Un somriure dissimulat sota el nas i una veu que anuncia "Mesdames et Monsiuers, le train sortira dans cinq minutes".