Amors de paper

Corria inquiet, descrivint amb precisió cada corba, cada línia que formava les paraules. Sentia a cada traç com perdia una part de si. La seua sang no estava destinada a assecar-se, no; aquest no era el seu fat sinó l'heroïca tasca d'escriure. No sabia ben bé a qui ni tampoc quan però cada gota que vessava redactava un nou poema d'amor. S'adormia recordant les pessigolles i desitjant cobrir aquella curiositat per descobrir quines serien les paraules del dia següent. A qui dedicaria el seu escàs temps. 

Una mà forta, amb el pols encara ferm , la despertava cada dia per començar amb la faena. Es miraven, còmplices d'un secret conjunt, d'una passió interna que els convertia en amants clandestins. Cada dia ballava sobre el paper com si es tractara d'una pista de gel, deixant un rastre negre per allà on passava. Cada dia un poema i és que, al cap i a la fi, era la poesia la que marcava el ritme de la seua vida. Les paraules d'amor brollaven del seu interior amb una gràcia sobrehumana i ell, orgullós, es lluïa amb una cal·ligrafia perfecta.

Li havera agradat conèixer el propietari d'aquelles paraules de tendresa però mai apareixia cap nom, ni tan sols un rastre mínim que li permetera deduir-ho. Aquell matí va despertar-se més esgotat que mai. Les forces abandonaven el seu cos delicat i prim i sentia bellugar-se al seu ventre la darrera gota de tinta. Conscient del seu final va decidir fer una actuació brillant. En sentir la calor de la mà, va prendre impuls i escrigué a una vora del full blanc el T'estim més perfecte que havia escrit mai. Li havera agradat escriure la paraula completa però estava tranquil. Sabia que el seu amor, fóra com fóra, entendria el que li volia dir. 

L'home vell, d'ulls cansats i pols encara ferm mirà el que havia escrit sense sorprendre's ni un pèl. Comprengué llavors que la seua carrera literària havia arribat a la seua fi. El seu company d'aventures durant tants anys acabava de morir. El destinatari  de tantes i tantes paraules d'amor l'abandonava a la seua sort. Ja no podia imaginar escriure a ningú més. Va desar el bolígraf sense vida i el full blanc de paper al calaix i va sortir al carrer esperant que també li arribara la seua hora prompte.

Desaparéixer lentament

Estirada sobre l'aigua suau i calmada observava com el seu món desapareixia i no podia evitar-ho. Mirava el cel on, lentament, els núvols es difonien. El far ja havia desaparegut feia estona. Pedra a pedra havia deixat d'enlluernar els vaixells ja inexistents. Li provocava tristesa, com qualsevol pèrdua, li provocava l'enyor del què ja no es tornarà a tindre. Tot i això, li va semblar un bon final, un temps desitjat després de tanta solitud. Desapareixien els ocells que l'havien sobrevolat durant tant de temps, i els peixos que li feien pessigolles als peus nus. Sentia el balanceig de l'aigua salada, formada per milers de punts diminuts que, units tots ells, creaven una massa enorme i prominent. Notava la seua força, el seu dolor, la seua calor. Els arbres perdien les fulles, conscients que mai les retrobarien, i se sentien despullats front un vent que es feia lleu a mesura que tot perdia la seua forma. Era inútil nadar, o córrer; era inútil fugir. Ho assumia amb una delicadesa que la sorprenia fins i tot a ella. Encara que, clar, a qui més hauria de sorprendre? Des que va nàixer va viure sola, en aquella platja dissenyada a la perfecció. Una perfecció que havia arribat a odiar amb bogeria. Mai havia sentit la calor de cap altre cos. Es balancejava, com si la mar li cantara la darrera cançó de bressol. Veia desaparèixer aquella boia groga que sempre havia estat clavada en aquell punt incert. Les algues verdoses i suaus que acariciaven la seua pell amb una suavitat fins i tot excitant deixaven de fer-ho per moments. El muntonet de petxines que havia estat arreplegant tots aquests anys perdia la seua forma i es reduia al no-res. Tot s'esfumava, amb traços àgils i precisos. La llum del sol va començar a flaquejar i va comprendre, amb un orgull incomprensible, que tot havia acabat. Va veure com el llapis, amb aquella goma d'esborrar gruixuda s'apropava a ella, com una sentència de l'atzar. Primer els cabells, impregnats d'aquella olor a sal, deixaren de balancejar-se impunement sobre la superfície líquida. A poc a poc, s'esborraven els peus imperfectes. Sense dolor, com una anestèsia permanent de la vida. Encara tenia forces per somriure. S'esfumaven les seues cames, llargues i blanques, fins als genolls despullats, com tota ella. No gosà mirar-se el cos perquè li havera fet mal veure's en aquella situació i decidí tancar els ulls i deixar-se fer. Sentia les cosconelles d'aquell objecte gegant que eliminava totes les seues taques, les pigues, els pèls obscurs que adornaven la seua pell. Sentia morir el seu ventre, el melic inundat d'aigua, els pits rodons i amb tot això la seua feminitat. Se sentí morir. Ja no sabia el què era i va creure que ja no era res. Dels ulls li brollaren unes llàgrimes espesses que mai no van arribar a mesclar-se amb la mar perquè van ser esborrades abans.