Quan
vivia a València ciutat, tornava cada cap de setmana al meu poble
natal. No sols per veure els pares ni tampoc per fer acte de
presència en l'esperit col·lectiu de l'equip femení del poble,
sinó també per respirar la mar de ben a prop i sentir l'oloreta a
llar, el caliu d'allò que ens és propi. Una olor que mai s'oblida,
un accent que ens fa sentir còmodes, uns sabors que no trobes
enlloc. Estic segura que si estiguera un miler d'anys a la deriva,
recorrent paisatges i habituant el cos a una altre ritme, a un altre
clima, a un altra vida; tornaria a la llar algun dia i continuaria
sent la llar i continua sent el millor lloc del planeta Terra. Perquè
allà hi ha el meu jo del passat, hi ha la meua història, les
meues
pors superades, els traumes, les rialles, les persones que he estimat
i m'han estimat, l'escola amb tot allò que els professors m'han anat
ensenyant i tot allò que he après de manera autònoma, els
sentiments, les il·lusions i l'esperança. Cada cap de setmana,
agafava el tren Gandia-València Nord i viceversa. Una horeta de tren
i se'm feia etern i m'avorria el paisatge, necessitava entretindre'm.
No sabem el que tenim fins que ho perdem o, en el meu cas, no sabem
el que tenim a prop fins que ho tens a cinc hores de viatge.
Hui,
després de quatre mesos sense fer aquest trajecte, l'he tornat a
fer, però aquesta vegada amb una il·lusió molt diferent. M'hi he
tornat a fixar, com quan tenia dihuit anys i tot em semblava
fascinant, nou, poderós. Com una panoràmica d'una hora de llarg,
que passa ràpida davant els teus ulls i has d'aprendre a contemplar
en el seu tot immediat i finit. Als meus ulls es dibuixava sorprenent
un territori que resisteix cada dia, viu i lluitador. Un territori
que cridava la seua història
com
un record: estem ací, mai vam desaparéixer! Ara, és una hora que
em passa com un estel, com un desig o un anhel, alguna cosa que crema
al pit quan hi estàs a prop i que torna a tu quan hi estàs a
quilòmetres de distància, guardadet en una capsa com una joia
preciosa. Encisada pels colors verdosos i marronosos que pinten
l'escena, una combinació quasi divina de terra i aigua, de vegetació
i civilització, de tradicions i de cultura. Hi veia passar àgilment
els camps de carxofes i cebes, que alimenten la gent dels voltants;
les canyes, que es presenten elegants amb el seu mantell de fils
daurats; i una filera rere l'altra d'arbres del taronger que alegren
el paisatge amb els seus fruits dolços com els caramels. Terra verda
i arbres acolorits, amb una passió prominent, que es reafirmen
poderosos davant el capitalisme que els intenta destronar del seu
poder. Queden encara taronges, d'una color viu com el foc, i algun
ciclista de diumenge que en furta un parell per esmorzar. I, entre
mig, com un oceà terrenal, els camps i camps d'arròs que reposen
esperant el seu moment de protagonisme.
Una
parella d'avis passegen agafats de la mà, sense pressa, ignorant les
grans ciutats, els cotxes, el fum, l'estrès del treballador modern,
el capitalisme i totes les reunions dels polítics importants. Riuen
junts, recorden junts, somien junts mentre observen la seua llar.
Segurament viuran en una d'aquestes casetes xicotetes repartides per
tot el paisatge rural. Xicotetes fortificacions que resisteixen el
pes dels anys i les conseqüències del món contemporani. Una
història per cada casa i, així mateix, una mateixa macrohistòria
que es teixeix col·lectivament. Sovint em pregunte per què aquesta
obsessió per la meua València. I mentrestant la vida urbana es
barreja amb la vida rural en un sentiment de poble perseguit i
criminalitzat.
