dilluns, 19 d’octubre del 2015

Venim de l'hort

Pau mirava aquella presència de faccions rígides i ulls clars i plens de llum amb admiració. Escoltava callat, no gosava obrir la boca, les paraules penetraven per les seues orelletes delicades i li arribaven al cervell en forma d’imatges de colors. Assegut al terra, sobre una catifa marró i un poc rasposa per a la pell delicada de l’infant, amb les cames creuades i el filet de saliva que gotejava des dels llavis grossets, intentava comprendre aquelles aventures.  

“El teu besavi, encara que no ho cregues, és molt intel·ligent! Ara potser ja no, perquè els anys et furten la memòria i ja no te la tornen mai més, però quan era jove era molt organitzat. La teua besàvia no anotava mai les coses i després, clar, no recordava el que havia de comprar. Però a mi això no em passava. Jo ho anotava tot – i li mostrava un llibret, de fulles brutes i grosses on hi havia anotats tots els aniversaris, totes les operacions econòmiques i mèdiques de la família i les celebracions més importants que havia viscut – i així no oblidava mai de les coses importants i no m’havia de preocupar si era l’aniversari d’algun conegut i s’emprenyava perquè no l’havia felicitat! – I reia sota el nas mostrant unes dents postisses que semblaven perles al fons d’una cova.

“Jo vaig ser intel·ligent i vaig invertir en una feina molt encertada. Vaig contractar els millors déus que existeixen en aquest món. – El xiquet doblegava les celles confós. Com s’ho havia fet el seu besavi per contractar un déu? Mare meua! Sí que n’era, d’intel·ligent, aquell home! I mentrestant, les paraules continuaven eixint educadament d’aquell cabet que bullia de saviesa. – Eren déus amables i molt feiners. Treballaven sempre, no descansaven mai. Jo sols havia de donar-los un poc de caliu, de visitar-los cada dia, d’ajudar-los un poc... Però quan jo marxava de la fàbrica, quan tornava a casa i em ficava al llit, ells continuaven amb la feina. Lentament, sense cansar-se massa, amb una constància realment sorprenent.”

El xiquet l’observava fascinat, desitjava saber més d’aquells éssers amb súper poders. Els seus ulls despuntaven la inquietud i la curiositat que tenim els humans als escassos anys de vida. El platet de formatge i pernil a taquets es mantenia intacte damunt la taula, esperant ésser devorat. La botella de cervesa ja havia perdut la gelor tot i que mantenia la humitat en forma de baf apegat al vidre marró del recipient. El tapet de color carn, amb flors blaves dibuixades, s’havia tacat quan el xiquet hi havia posat les mans brutes a sobre per tal d’elevar-se per damunt la taula (que era més gran que tot ell) i veure l’escenari d’una casa que començava a estimar. I, a un dels costats d’aquella taula redona i discreta, encara hi havia la baralla de cartes repartides estratègicament en el curs d’una partida de solitari.

Aquell home vell no s’aturava, conscient que aquella era una oportunitat essencial per transmetre els seus coneixements a una nova vida. Brillava com brillen les llums de Nadal quan arriba el seu moment de l’any. Parlava seriosament, conscient que aquell xiquet possiblement no sabia de què li estava parlant. De fons, dins la televisió sense volum es podia llegir als llavis del periodista l’anunci d’un nou centre comercial que el president del govern de la comunitat volia obrir en terres valencianes.

El besavi ho ignorava, encès per l’emoció de descobrir a una edat tan avançada els seus dots com a narrador. “Quina llàstima!, es deia per a sí mateix, ara que ja no m’hi veig i no puc escriure!”. Havia après a ignorar la televisió; ho havia hagut de fer per no tornar-se boig quan veia que la seua terra anava morint poc a poc. I parlava al seu besnét d’aquesta terra que havia parit el seu aliment durant tota sa vida. Li parlava dels tarongers, de les tomaqueres, les llimeres i les pebreres que ja havien mort als seus horts abandonats. Una terra que permetia viure a tota una família i, encara més, a les gallines i oques, porquets i altres animals que un dia havia guardat al corral.

Es referia a l’aigua com un ésser capaç de matar el foc en cas d’urgència; capaç de reviure la vida per allà on passa. Un déu que queia del cel quan menys s’esperava, que regava els cultius i, de pas, omplia aquella basseta de dimensions reduïdes on s’havien divertit fills i néts durant els seus anys d’esplendor. Perquè segurament aquell xiquet no seria conscient encara del tresor tan gran que eixia de la seua aixeta.

I encara el foc, que l’home va aprendre a controlar fa tants anys, i que ara s’ha oblidat de tot l’esforç i el dolor que això li va suposar. Del vent i l’aire pur, límpids encara de la contaminació. Sabia que tot allò era tan sols un conte de déus, que en el cabet infantil d’aquella personeta tan sols passarien imatges d’homes amb una força sobrehumana o potser una barba fins els peus. D’alguna manera, recordava els déus grecs que havia descobert als llibres que encara reposaven a la seua prestatgeria plena de pols.

Algun dia aquell xiquet ho comprendria. N’estava segur. Era un xiquet espavilat i que absorbia tot allò que se li presentava davant amb facilitat. Li recordava un poc a ell i això el feia sentir un orgull que no sabia explicar. Potser, qui sap si potser, quan fóra vell, ell també narraria aquelles històries als seus besnéts al cor d’una casa antiga i impregnada de històries.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada