Pau
mirava aquella presència de faccions rígides i ulls clars i plens de llum amb
admiració. Escoltava callat, no gosava obrir la boca, les paraules penetraven
per les seues orelletes delicades i li arribaven al cervell en forma d’imatges de
colors. Assegut al terra, sobre una catifa marró i un poc rasposa per a la pell
delicada de l’infant, amb les cames creuades i el filet de saliva que gotejava
des dels llavis grossets, intentava comprendre aquelles aventures.
“El
teu besavi, encara que no ho cregues, és molt intel·ligent! Ara potser ja no,
perquè els anys et furten la memòria i ja no te la tornen mai més, però quan
era jove era molt organitzat. La teua besàvia no anotava mai les coses i
després, clar, no recordava el que havia de comprar. Però a mi això no em
passava. Jo ho anotava tot – i li mostrava un llibret, de fulles brutes i grosses
on hi havia anotats tots els aniversaris, totes les operacions econòmiques i
mèdiques de la família i les celebracions més importants que havia viscut – i
així no oblidava mai de les coses importants i no m’havia de preocupar si era
l’aniversari d’algun conegut i s’emprenyava perquè no l’havia felicitat! – I reia
sota el nas mostrant unes dents postisses que semblaven perles al fons d’una
cova.
“Jo
vaig ser intel·ligent i vaig invertir en una feina molt encertada. Vaig
contractar els millors déus que existeixen en aquest món. – El xiquet doblegava
les celles confós. Com s’ho havia fet el seu besavi per contractar un déu? Mare
meua! Sí que n’era, d’intel·ligent, aquell home! I mentrestant, les paraules
continuaven eixint educadament d’aquell cabet que bullia de saviesa. – Eren déus
amables i molt feiners. Treballaven sempre, no descansaven mai. Jo sols havia
de donar-los un poc de caliu, de visitar-los cada dia, d’ajudar-los un poc...
Però quan jo marxava de la fàbrica, quan tornava a casa i em ficava al llit,
ells continuaven amb la feina. Lentament, sense cansar-se massa, amb una
constància realment sorprenent.”
El
xiquet l’observava fascinat, desitjava saber més d’aquells éssers amb súper
poders. Els seus ulls despuntaven la inquietud i la curiositat que tenim els
humans als escassos anys de vida. El platet de formatge i pernil a taquets es
mantenia intacte damunt la taula, esperant ésser devorat. La botella de cervesa
ja havia perdut la gelor tot i que mantenia la humitat en forma de baf apegat
al vidre marró del recipient. El tapet de color carn, amb flors blaves
dibuixades, s’havia tacat quan el xiquet hi havia posat les mans brutes a sobre
per tal d’elevar-se per damunt la taula (que era més gran que tot ell) i veure
l’escenari d’una casa que començava a estimar. I, a un dels costats d’aquella
taula redona i discreta, encara hi havia la baralla de cartes repartides
estratègicament en el curs d’una partida de solitari.
Aquell
home vell no s’aturava, conscient que aquella era una oportunitat essencial per
transmetre els seus coneixements a una nova vida. Brillava com brillen les
llums de Nadal quan arriba el seu moment de l’any. Parlava seriosament, conscient
que aquell xiquet possiblement no sabia de què li estava parlant. De fons, dins
la televisió sense volum es podia llegir als llavis del periodista l’anunci
d’un nou centre comercial que el president del govern de la comunitat volia
obrir en terres valencianes.
El
besavi ho ignorava, encès per l’emoció de descobrir a una edat tan avançada els
seus dots com a narrador. “Quina llàstima!, es deia per a sí mateix, ara que ja
no m’hi veig i no puc escriure!”. Havia après a ignorar la televisió; ho havia
hagut de fer per no tornar-se boig quan veia que la seua terra anava morint poc
a poc. I parlava al seu besnét d’aquesta terra que havia parit el seu aliment
durant tota sa vida. Li parlava dels tarongers, de les tomaqueres, les llimeres
i les pebreres que ja havien mort als seus horts abandonats. Una terra que
permetia viure a tota una família i, encara més, a les gallines i oques,
porquets i altres animals que un dia havia guardat al corral.
Es
referia a l’aigua com un ésser capaç de matar el foc en cas d’urgència; capaç
de reviure la vida per allà on passa. Un déu que queia del cel quan menys
s’esperava, que regava els cultius i, de pas, omplia aquella basseta de
dimensions reduïdes on s’havien divertit fills i néts durant els seus anys d’esplendor.
Perquè segurament aquell xiquet no seria conscient encara del tresor tan gran
que eixia de la seua aixeta.
I
encara el foc, que l’home va aprendre a controlar fa tants anys, i que ara s’ha
oblidat de tot l’esforç i el dolor que això li va suposar. Del vent i l’aire
pur, límpids encara de la contaminació. Sabia que tot allò era tan sols un
conte de déus, que en el cabet infantil d’aquella personeta tan sols passarien
imatges d’homes amb una força sobrehumana o potser una barba fins els peus. D’alguna
manera, recordava els déus grecs que havia descobert als llibres que encara
reposaven a la seua prestatgeria plena de pols.
Algun
dia aquell xiquet ho comprendria. N’estava segur. Era un xiquet espavilat i que
absorbia tot allò que se li presentava davant amb facilitat. Li recordava un
poc a ell i això el feia sentir un orgull que no sabia explicar. Potser, qui
sap si potser, quan fóra vell, ell també narraria aquelles històries als seus
besnéts al cor d’una casa antiga i impregnada de històries.
