"La única costumbre que hay que enseñar a
los niños es que no se sometan a ninguna".
J.J. Rousseau
Malèfica
caminava neguitosa, amunt i avall, arrossegant aquell vestit llarg fins als
peus per tot el sòl de vellut roig. Les ulleres violetes que el maquillatge
abundant no aconseguia ocultar i les seues mans pàl·lides i tremoloses
delataven la seua inquietud. Sabia que havia d’arribar aquell dia: Aurora
compliria vint anys l’endemà i no sabia ben bé per què però tenia un mal
pressentiment. Després de pensar-ho un parell de vegades, caminà fins al moble
de formes clàssiques i elegants, situat a l’entrada del seu palau, obrí el
primer calaix i agafà amb compte una bossa xicoteta i transparent que es
bellugava amb la tremolor de les seues mans. Quedava a penes un rastre
blanquinós que es va dissoldre en el vent només va eixir del continent. Sentia
la sang passar amb impulsos violents per les seues venes gruixudes.
A
l’altra banda del regne, cavalcant a la velocitat de la llum sobre un Mercedes
amb entapissat de cuir, el príncep blau s’apropava al castell per vèncer el
drac i salvar la que seria la seua princesa. Diuen que és més bonica que el gessamí, dolça com la mel i educada com
les millors reines del món, pensava mentre recorria aquell llarg camí
d’asfalt. No arribem ja?, pensava
altres cops, tinc el cul quadrat d’estar
assegut! I així, arribaria al castell vell, inundat per les ombres i les
teranyines. Uns murs que mai cap cavaller havia aconseguit travessar amb vida
se li mostraven immensos. Decidit es vestí de militar i es posà un casc
antibales d’última generació i, a la mà dreta,
la pistola negra amb la què havia defès
l’honor del seu regne durant la seua estada a l’exèrcit. Amb un mig
somriure, fantasiejava amb la vida de palau i la corona d’or i diamants
adornant el seu cap.
Asseguda
en un dels llits més còmodes de palau, de parets obscures i finestres tapades, recordava el dia en que va agafar aquell
camí. Un dels servents va entrar travessant la porta d’estil barroc que conduïa a l’habitació de la
seua senyora. Senyora, Malèfica, ha
arribat un paquet per a vostè. El xic que el portava ha insistit que li’l
entregara personalment. Antoni, el servent d’aquella bruixa durant gairebé
vint anys, va passar-li el paquet amb cautela, amb aquell pànic que inundava el
seu cos cada vegada que sentia la seua presència. Qui t’ha donat això? Que un ciutadà li fera un regal era estrany a
no ser que volguera alguna cosa a canvi. No
ho sé, senyora. No ha volgut dir-me
el seu nom ni el motiu de la seua visita. Malèfica va pensar amb mandra:
vaja, sembla que ara tinc seguidors. Aquell producte era bo, era el millor que
havia vist mai. No va poder resistir empolvorar el seu nas amb aquell present
altruista.
Cautelós,
el príncep mirava a banda i banda, esperant que en qualsevol moment un drac
gegant, que escopia foc i devorava cavallers l’atacara per sorpresa. La
immensitat d’aquell castell li produïa un pànic que dissimulava amb la traça
d’un actor de Hollywood. El soroll de les seues botes rebotaven sobre les
parets de pedra i produïen una fressa incòmoda. El silenci tensava aquella
situació com si es tractara d’un tros de goma elàstica. Lentament, conscient de
ser el protagonista d’aquell conte de xiquets que algun lector llegia amb l’emoció
a flor de pell, recorregué un dels passadissos que el conduí fins a una sala
enorme. Allí, estirat al terra de pedra, amb el cos ple de velles ferides, hi
havia el drac.
S’apropà
lentament, desconcertat per aquella troballa. Tocà les escates ja fredes, la
sang negra pel temps i els ulls sense cap rastre de vida. Li va produir fàstic
aquella escena. No ho comprenia. Quin altre cavaller havia arribat abans que
ell per a salvar la princesa? I en cas d’haver-la salvada, perquè no ho havia
comunicat al rei per casar-se amb ella? Pujà els escalons de dos en dos, ple
d’una ràbia freda provocada per aquella estranya sensació de traïció, fins
arribar a una habitació plena de cortines de seda esgarrades i un llit de grans
dimensions que havia absorbit tota la pols de la sala. Ni rastre de la
princesa.
Quan
la notícia de la desaparició va arribar a les orelles de Malèfica per boca
d’Antoni, un calfred va recórrer el seu cos replet de màgia negra. Es mirà a
l’espill, esperant una resposta divina, però la inquietud per no comprendre, la
por a què passaria ara i, a sobre, aquell mono que sentia la feien sentir
vulnerable. Dependent i vulnerable. No li va caldre veure les flames que es
movien sense fre pels carrerons del poble per saber que la seua hora havia arribat.
La seua mirada de venes enceses, alterades per les ganes desbocades per prendre
aquella substància que li tornava la vida alhora que li la furtava, buscava
ansiosa alguna manera digna d’acabar la funció. Portava quasi tres mesos sense
prendre aquella droga. L’havia buscada pertot arreu però no l’havia trobada.
Tan sols uns joves republicans del barri de la Mar sabien produir-la i es
negaven a vendre-li’n per molts diners que els pagara. La desesperació va apoderar-se
del seu cos inhumà.
El
foc va alarmar tot el personal del palau reial on el rei i la reina estaven
preocupats per saber què havia ocorregut amb la seua única filla que portava
quasi deu anys dormida en aquella torre vella. Les tropes del rei armats fins a
les dents i asseguts damunt dels cavalls no van poder frenar tota la gentada
que entrava agressiva per la portalada. Les torxes brillaven amb la ràbia dels
treballadors de les fàbriques que es negaven a pagar ni un sol cèntim més als
reis.
Els
seus besavis havien lluitat en la guerra en el bàndol republicà i havien
perdut, enduent-se així la pitjor de les morts. Els seus pares i els seus avis
havien treballat durant tota la seua vida a les fàbriques, a les mines, a les
pastisseries i fusteries i al camp i havien pagat a aquella família i a tots
els rics del seu voltant els seus capritxos amb el terror de tornar a viure
l’infern d’una dictadura de la por. Però ells ja havien nascut en la suposada
democràcia, havien après dels seus avantpassats a lluitar pel que els
correspon. Enganyats i manipulats perquè treballaren, pressionats per un deute
que no acabaven de comprendre, sentien la soga al coll que els oprimia la gola
sense pietat. No. Ja no callarien més. No treballarien més mentre els seus
benèvols reis i la resta de rics menjaven sobre teles caríssimes i bevien els
millors vins del regne. Havia arribat l’hora del poble i reclamaven justícia
amb les veus vives de la revolució. Armats amb ganivets, amb pals i aquelles
velles armes que havien aconseguit al mercat negre, s’obrien pas fins arribar a
la sala on els reis buscaven amagatall.
Agenollats
al terra, amb els colls doblegats i esperant el pitjor dels finals, suplicaven
clemència i demanaven perdó d’una manera tan hipòcrita com poc creïble. Els
treballador els van lligar les mans i els van traure d’aquella sala que ja començava
a cremar. Els reis caminaven amb la vergonya pintada a la cara, sense
atrevir-se a mirar als ulls als que havien estat els seus súbdits. La gent
reia, ho celebraven trencant aquell joc de plats i gots de vidre d’Escòcia que
devia de valdre un ronyó, els escopien i els insultaven amb l’orgull de la
venjança. I, una vegada eixiren per la portalada, en direcció cap al centre del
poble, veieren una xica tan bonica com el gessamí, de cabells daurats i ulls
grisos. Uns ulls que la feien dolça com la mel a pesar d’aquella roba bruta i
mitja esgarrada que duia. Els cabells curts, rapats als dos costats de la cara,
deixaven veure un perfil dur i seriós, amb una cicatriu que li tallava la galta
de pell pàl·lida. Els dos ho van saber de seguida i no van dir res, dolguts per
la major de les traïcions.
Sí,
la seua filla Aurora havia sobreviscut a l’encanteri. Havia despertat ella sola
quan va adonar-se que no necessitava cap amor vertader, que no estava feta per
a cap príncep blau, que ella estava feta d’una altra pasta. Amb el coratge de
les millors lluitadores, va acabar amb el drac. Va costar-li bastant però ho
aconseguí, i no va ser amb espases ni armes precisament sinó amb l’astúcia que
es desenvolupa quan tens més temps lliure del que desitjaries. S’instal·là en
un pis okupa del centre del poble i començà a treballar com a cambrera. Poc a
poc va fer amics, va conèixer Andreu, aquell xic comunista que li explicava teories
polítiques i amb qui va passar llargues nits d’unes passions abruptes i plenes
de luxúria. També Maria, Pep, Míriam i Estel. Discutien de política i va ser així com començà a
conèixer l’anarquisme, el marxisme, els problemes de la democràcia i les
dictadures més sanguinolentes.
Mai
va dir a ningú d’on havia sorgit, quin era el seu passat, el seu llinatge. Però
aquell recel cap a uns pares que l’havien abandonada als seus quinze anys anava
creixent amb els comentaris que escoltava a la gent del barri. Les històries de
l’avi republicà d’Andreu van calar en la seua ment i va arribar a creure que la
monarquia era una injustícia per als pobres treballadors. Llegia sempre que
tenia temps lliure, parlava amb la gent, absorbia cada opinió, cada
contradicció, cada paraula expressada amb la ràbia de qui ja no pot més i, un
bon dia, es va veure dins d’un comando republicà i socialista que realitzava
actes de conscienciació de la població.
Les
xerrades, els pamflets, les consignes apegaloses de les pancartes, les manis
que acabaven en carreres després de les càrregues policials, les hores i hores
de feina, tot amb una única finalitat: la revolució. I ella ho tenia clar.
Aquell era el seu objectiu, aquella era la seua gent, la que mantenia el seu
orgull intacte i li retornava una dignitat que no sabia que un dia havia
tingut.
Va
ser entre tota aquesta varietat extraordinària de gent que s’encabien dins una
esquerra cromàtica que va conèixer Noelia, Patri, Antoni i Manolo. Descobrí amb
ells l’alcohol, el tabac, el sexe sense fronteres i les drogues. Volia
provar-ho tot, volia descobrir, però sempre amb els peus a terra. No li va
costar massa descobrir que aquella vella bruixa a qui anomenaven Malèfica
l’havia deixada inconscient durant tots aquells anys per una venjança personal.
La llegenda corria de boca en boca, possiblement deformada. Alguns fins i tot
la contaven als seus fills en forma de conte. Però la veritat era que aquella
vídua burgesa, que feia treballar com esclaus els seus servents (entre ells, Antoni) perquè li feren la vida més fàcil, mereixia un càstig.
La
droga que li van subministrar en forma de regal durant gairebé cinc anys li
faria la soledat més insuportable, la dependència en aquella substància la
faria tornar boja. La venjança era cruel, ho reconeixia. Però aquella princesa
havia perdut la pietat en el moment en què havia vist aquell home plorar per
perdre la feina i no poder pagar els estudis del seu fill. S’havia tornat freda
quan aquella dona de seixanta anys havia sigut expulsada de casa seua amb
espentes i crits de la policia que s’obria pas entre els joves que intentaven
impedir-ho. Els seus escrúpols van fugir amb aquells companys de l’assemblea a
qui havien colpejat i detingut en aquella manifestació per l’educació pública.
Quan
els republicans van arribar al palau negre, el cos inert, blanc com la neu, ja
havia sigut devorat per dins pel lleixiu que havia ingerit. Antoni ho mirava
amb orgull. Aurora va sentir una mena de compassió. Després va botar foc a les
catifes gruixudes de l’habitació i va eixir d’aquell món que li gelava la
sang.