Els arbres es mouen ritualment, produint una fressa pura i potent. Imposen el seu poder, demostren la seua humil existència. Des d'una terrassa banyada pel ressol i la rosada matinera uns ulls encara joves ressegueixen la dansa com un espectacle exclusiu.
Les fulles, d'un verd encès en vida, formaven sobre el paisatge il·lusions cromàtiques. Un ocell, de colors marronosos i bec lluent, entona els himnes de la terra. Una nota rere l'altra, amb la lleugeresa pròpia de la pràctica i l'experiència de tota una vida.
Ara, el timbal, amb colps ferms i decidits, produïts pels braços aspres i vegetals. I la dolça flauta, entonada des de l'aire, juga amb l'allunyament i l'apropament del so respecte del seu majestuós company. De fons, el suau cor de les ones compassades, que bateguen amb constància, superposant-se unes a les altres.
Aleshores entra, sobtadament, un nou instrument amb miols delicats i l'elegància felina del seu músic. Arrapat a una reixa inestable, manté una posició d'equilibri perfecte mentre participa en la composició. A l'altra banda, un gos agosarat crea una simfonia de preguntes i respostes amb els seus veïns canins, imposant la seua força a la dels miols que van atenuant-se.
Els ocells, que havien callat uns segons amb respecte, contraataquen, aquest cop amb una tropa de música més gran. Uns als altres es complementen amb melodies harmòniques que coincideixen a la perfecció uns als altres. Des de la seua posició privilegiada, admira tota l'orquestra que, desordenada, resta lluny de ser un guirigall.
De sobte: el punt final. Un vehicle inesperat de soroll estrident i polsegosa petjada desfà tota la màgia del moment. Insolent, fa callar la veu de la natura. Com un mestre d'orquestra, imposa l'ordre sobre els seus súbdits. Des del balcó, resta la mirada trista que apareix quan acaba alguna cosa que ens agradava. Ja no queda cap instrument a l'escenari. El públic, orgullós, aplaudeix com a mostra de reconeixement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada