La mosca

        Remuga rabiosa a les orelles dormides de la gent a la fresca d'un estiu calorós després del dinar. Sobrevola majestuosa els cossos allargats sobre tovalloles humides i llençols. Amb un ritme accelerat, ressegueix la pell torrada d'aquells desconeguts. De tant en tant, una mà ociosa que intenta espantar-la sense èxit. Torna, sense donar-se mai per vençuda, i investiga aquells éssers que desperten en ella la màxima curiositat. Observa des de mil perspectives les viscoses boques obertes i els ulls tremolosos i tancats. La passivitat del repòs i el plaer de no saber que no hi ha res a fer. Els somnis indecents d'aquells que estan acostumats a les obligacions quotidianes. 

        Amb les potetes diminutes i extremadament veloces fa massatges sobre les esquenes despullades. Camins de pessigolles diminutes al tacte lleu de la delicadesa humana. De sobte, para sobre la tela, calenta per la fricció amb els cossos calents, i frega les potes amb energia. Cap pensament més enllà de l'estudi panoràmic que se li ofereix a la seua vista múltiple. 

        Es guia per les olors barrejades en un mateix espai. L'aroma de la pell que ha estat exposada al Sol, amb una fina capa de suor tèbia com una segona pell. I eixe recel que deixa l'aigua de les platges als cabells desfets per les ones. Es guia pels sabors exquisits que la vida li presta en el seu dia de vida. El gust salat de la pell exposada al vent suau. Tasta cada racó que li abelleix, sense girar-se a mirar si algú l'observa a la seua esquena. Beu de les gotes grosses de saliva que han caigut fins al coixí impregnat d'identitat.  

        Sense repulsió, sense cap mania, xupla, toca i trepitja tota la carn que hi ha exposada. Ansiosa, recorre cames peludes, de grans dimensions i formes poc uniformes. Segueix la pell aspra, tacada pel Sol, sense cap defecte aparent. No és selecta, la mosca. No ha aprés encara la capacitat de distingir, seleccionar i rebutjar les característiques de la seua presa. La seua vida és més curta que tot això. 

Quotidianes orquestres

        Els arbres es mouen ritualment, produint una fressa pura i potent. Imposen el seu poder, demostren la seua humil existència. Des d'una terrassa banyada pel ressol i la rosada matinera uns ulls encara joves ressegueixen la dansa com un espectacle exclusiu.

        Les fulles, d'un verd encès en vida, formaven sobre el paisatge il·lusions cromàtiques. Un ocell, de colors marronosos i bec lluent, entona els himnes de la terra. Una nota rere l'altra, amb la lleugeresa pròpia de la pràctica i l'experiència de tota una vida.

       Ara, el timbal, amb colps ferms i decidits, produïts pels braços aspres i vegetals. I la dolça flauta, entonada des de l'aire, juga amb l'allunyament i l'apropament del so respecte del seu majestuós company. De fons, el suau cor de les ones compassades, que bateguen amb constància, superposant-se unes a les altres.

        Aleshores entra, sobtadament, un nou instrument amb miols delicats i l'elegància felina del seu músic. Arrapat a una reixa inestable, manté una posició d'equilibri perfecte mentre participa en la composició. A l'altra banda, un gos agosarat crea una simfonia de preguntes i respostes amb els seus veïns canins, imposant la seua força a la dels miols que van atenuant-se.

        Els ocells, que havien callat uns segons amb respecte, contraataquen, aquest cop amb una tropa de música més gran. Uns als altres es complementen amb melodies harmòniques que coincideixen a la perfecció uns als altres. Des de la seua posició privilegiada, admira tota l'orquestra que, desordenada, resta lluny de ser un guirigall. 

        De sobte: el punt final. Un vehicle inesperat de soroll estrident i polsegosa petjada desfà tota la màgia del moment. Insolent, fa callar la veu de la natura. Com un mestre d'orquestra, imposa l'ordre sobre els seus súbdits. Des del balcó, resta la mirada trista que apareix quan acaba alguna cosa que ens agradava. Ja no queda cap instrument a l'escenari. El públic, orgullós, aplaudeix com a mostra de reconeixement.