L'esperança d'allò que és diferent

        El Sol començava a decaure més lentament que mai. Ell, amb el cor fet un drap i l'emoció als llagrimalls, esperava amb il·lusió que fóra fosc. A aquelles hores, els carrers estaven deserts, banyats per la pluja que hores abans s'havia deixat caure amb elegància. Els xiquets ja devien de ser a casa, emprovant-se les disfresses noves i demanant a les mares que els maquillen de formes extravagants. Ja feia anys que aquella tradició estrangera havia arribat al seu poble, sense més ni més, i havia eclipsat les tradicions genuïnes. Era per aquell motiu, senzill i fàcilment comprensible, que els més majors es miraven els seus néts amb un somriure fingit i aquella sensació de no comprendre ja la vida. 

        Però aquell no era el seu cas. Ell no podia estar-ne ressentit en un dia tan especial. Lentament, gaudint de cada moviment, va traure's la roba, deixant veure una pell fina i d'uns tons molt peculiars. Va mirar-se a l'espill i, esbossant el més nítid somriure, va eixir al carrer amb lleugeresa. No demanaria caramels, ell; ni faria bromes pesades a cap monstre desconcertat. Sols volia gaudir de la plena normalitat, de la seua integració, de formar part d'alguna cosa.

        Caminava lent, amb majestuositat, entre grans grups de xiquets i xiquetes disfressades de personatges diversos. Se'l miraven amb admiració, fins i tot incredulitat. Contemplaven bocabadats aquella disfressa tan ben feta. Cap imperfecció, cap defecte que el delatés. I ell els somreia i deixava caure a les seues bosses de plàstic grapats de caramels i llepolies de tots els colors. Passaven bombers, acròbates del circ, perruqueres i fins i tot mestres pels seus voltants. Hi havia alguna que altra disfressa prou realista però la majoria d'elles eren simples insinuacions de personatges irreals. Sota aquelles màscares de cartró o silicona, es deixava veure el pèl desfet i rebel que no es mantenia ocult. Per molt que ho intentava, aquella xiqueta no aconseguia ocultar els ullals llargs que sobreeixien de la resta. També aquell xiquet, tan ben camuflat, mostrava unes mans verdes i rugoses, plenes d'unes escates diminutes. Però ell no, no hi trobarien cap imperfecció en el seu cos encara que analitzaren amb una lupa. 

        Obrí la porta de casa, ja era tard. Tot i això, va tancar cada finestra que el poguera delatar. Va empényer la porta vella d'aquell armari llarg de la seua habitació i va observar-se orgullós. La pell de tons obscurs deixaven entreveure unes mans fortes que finalitzaven amb les seues ungles redones i polides. Els llavis prominents formaven un cor sota el seu nas gros i ferm. Va observar-se el melic, amb certa alegria i el tocà per comprovar que realment hi era. Cames i braços llargs i forts i una esquena ampla i resistent delimitaven un cos que de vegades oblidava. Acariciava amb tendresa la part exterior de les orelles flexibles que completaven la forma del cap, sense cap rastre de cabells. Finalment, es va fixar en els seus ulls, d'una foscor enigmàtica. Amb unes pupil·les lleugerament més menudes del normal i una brillantor que li donava esperança. 

        Es va vestir amb aquelles robes incòmodes per al seu cos. Va pensar que demà tot tornaria a ser igual. Tornaria a maquillar-se la pell, a ocultar els seus trets humans, a convertir-se en un monstre més. No trobava el dia en que demostraria a aquella societat ignorant que els humans no eren éssers imaginaris sinó simplement éssers a qui els feia por despullar-se definitivament.

A la pell de la infantesa

         Llegia, poc a poc, sense pràctica. Amb els ulls brillants com dues espelmes, gaudia de cada paraula que comprenia i més encara de totes aquelles que no havia escoltat mai. Els contes que el pare li havia contat anys abans seguien emocionant-la. Imaginava, amb tots els detalls possibles com serien els personatges que l’havien acompanyada a les seues nits més fosques. Tornava a llegir paraules que ja coneixia de memòria i que, tanmateix, encara l’encuriosien i feien somniar una part del seu cervell. En devorar la darrera paraula, tancava el llibre amb energia, sortia volant del llit i corria a la prestatgeria.

          Va restar una estona observant les col·leccions de contes que hi havia situats a l’estant més baix i, al fons del seu ventre, va sentir quelcom que li demanava alguna cosa nova. Alçà la mirada, com la princesa que admira bocabadada el castell des de fora. De menuda havia cregut que aquells llibres grossos i polsegosos que guardaven als estants més alts eren llibres màgics perquè els utilitzaven els pares en cas d’emergència. Eren llibres savis, havia deduit un dia i per això l’atreien tant. Alguna vegada havia intentat arribar a ells, escalant per les prestatgeries, desafiant la gravetat i el sentit comú però mai aconseguia agarrar-los. En fi, estaven fora de l’abast d’aquelles manetes fines i queferoses. 

              Per sort, això no era tot. A l’estant del mig, les novel·les ordenades per l’atzar formaven un mar de colors i formes distintes cadascuna d’elles. Llibres grossos, fins, de colors, blancs, d’aventures, de misteri, d’amor... Tot un laberint on perdre’s una nit d’insomni. Va escalar un poc, per poder llegir amb més facilitat els títols que se li oferien. No sabia si eren els colors, els títols, els autors o simplement una força estranya que l’impulsava a triar-ne un. Entre una novel·la de terror de colors sinistres i un llibre gros de poesia contemporània, es deixava endevinar un llibret blanc, de dimensions escasses i sense un títol visiblement cridaner. Va traure’l, amb cautela, inquieta pel que hi podia trobar. Va observar amb tímidesa aquelles pàgines dèbils i brutes sense intuir que aquells primers versos quedarien marcats a la seua pell per sempre.