Penitència de mar

La mar, alterada pel dolor, remuga silenciosa entre els seus peus descalços.

Es deixa impregnar per aquell aroma suau i salat.

La mar plora.

Com una dona, lleugera i generosa, tém parlar massa, tém cridar massa fort.

La mar plora silenciosa.

L’acarona amb suavitat, amb estima maternal i li canta aquella cançó de bressol que aprengué a casa seua.

La mar plora indefensa.

S’asseu, amb les cames creuades, per sentir-la més a prop.

L’arena mullada conforma una segona pell a les seues natges

I sent com una brisa rebel juga amb els seus cabells.

La mar plora covarda.

Tanca els ulls i la sent, a cada ona més tranquil·la, més serena,

Com un infant que calma el plor.

La mar plora innocent.

La sent, protectora, amb una estima d’anar per casa,

Com una filla, com una mare, com un amor.

La mar plora femenina.

Les ones, quasi adormides, li mullen el vestit

I ella se les mira com cadellets, amb la il·lusió als ulls i l’estima a les patetes.

La mar crida salvatge.

I plora, parsimoniosament, plora amb el somriure a la cara.

Amaga la vergonya de no poder fer res per evitar el seu mal,

La culpabilitat de ser-ne la causant,

La submissió de qui ha estat perdonat.

La mar crida desperta.

Li amaga el dolor perquè l’aparença és la façana.

I les llàgrimes es confonen amb l’aigua salada.

I, de sobte, sembla que la mar ja s’ha adormit.

La mar dorm serena.

El roig de la perfecció

Va agafar-la sense pensar-s’ho. Mira iaio, va dir emocionada per la seua bona elecció. Després va separar l’altra cirera, lletja i escarransida, tallant el cordó umbilicar que les unia des de l’inici dels seus temps. Va posar-se-la a la boca, assaborint el suc intens que s’escampava per tots els racons i que tenyia les seues dentetes d’un roig intens. L’altra, la més fosca i arrugada, la va deixar caure al terra amb despreocupació.

            Des de ben menudes havien estat juntes, com germanes siameses, unides per un cordó umbilical verdós que eixia del cervell i s’unia més amunts. La seua vida, com la de totes les fruites era curta i un poc avorrida. La primera que va fer-se madura va ser la de la dreta. No era bonica. Tenia una forma extravagant i rugosa i el seu color era més fosc que el de la resta. S’estava sempre a l’ombra, amagada entre dues fulles del cirerer, avergonyida del seu aspecte. La seua germana va agafar amb el temps un color intens i la seua pell reflectia els raigs del Sol com si es tractara d’un mirall tintat. Totes les cireres de l’arbre l’admiraven i repetien mira que és bonica, la cirereta aquesta! Era presumida i tan coqueta que totes les cireres queien rendides als seus encants. Tot i això, al seu interior hi havia un pinyolet tan xicotet que no li importava eclipsar la resta de cireres i ser la protagonista del paisatge tothora.

            La cirera escarransida se la mirava des del seu racó mentre alguna cosa se la menjava per dins. Primer va pensar que podria ser el cuc de la cirera que havia decidit instal·lar-se al seu cosset. Poc després va comprendre que era l’enveja el que li ocupava el moll del seu cos. La cirera presumida es reia maliciosa quan les seues companyes boniques deien a la seua germana que el seu sabor seria tan dolent com el seu aspecte. I la cirera s’amagava i no deia res i, de tant en tant, plorava quan ningú la veia. I va ser de tant de plorar que va perdre el seu suc, va perdre la forma redona i les arrugues de la seua pell es van exagerar més encara. I es mirava, reflectida en la pell de la seua germana i no s’agradava, es donava fàstic i plorava de nou. El dia a dia se li feia pesat i aspre com el seu propi tacte.

             L’home, d’uns setanta anys, va rentar les cireres que havia recollit aquella vesprada expressament per a la seua neteta i les va col·locar estratègicament en la cistelleta de mimbre. Quan la xiqueta, de cabells rossos i rulls, arreplegats per una cinta de color blau que cobria el seu front pigós va veure aquella cirera roja i grossa que s’estava al mig del cistell, va agafar-la sense pensar-s’ho. Mira iaio, va dir emocionada per la seua bona elecció. Després va separar l’altra cirera, lletja i escarransida tallant el cordó umbilicar que les unia des de l’inici dels seus temps. Va posar-se la cirera escollida a la boca assaborint el suc intens que s’escampava per tots els racons i tenyia les seues dentetes d’un roig intens. L’altra, la més fosca i arrugada, la va deixar caure al terra amb despreocupació.