La política, o la fas o te la fan.

      

                                                                                 "No oblidem mai que tot govern és un mal: que és      l'abdicació del nostre propi judici 

i de la nostra consciència." 

                                                

W. Godwin                                            

         M’agrada pensar que el dia de les eleccions és com una funció de màgia: tens la il·lusió d’haver participat en alguna cosa extraordinària, de posseir el control de les teues pròpies actuacions i, si ens hi posem, fins i tot el futur del teu poble. Però, en acabar la funció, tota aquesta il·lusió cau pel seu propi pes com una guillotina. La màgia s’esfuma en un segon, violenta. Hi haurà qui haja quedat encisat amb l’espectacle i no exigirà que li tornen els diners. D’altres, els més desperts, els hàbils, capaços de desmuntar la complexa estructura que, més que màgia es basa en la lògica, es frustraran, tornaran a casa indignats amb el món i escoltaran amb pena les paraules d’algun familiar que els dirà: Bé, d’ací quatre anys tornarem a provar sort. I la vida passa, les polítiques passen, la gent continua morint i matant i patint i somiant i la vida no perd ni un segon de la seua existència.

        No sé si us passa el mateix, però a mi tots eixos esforços que es fan en campanya electoral per tal de convèncer, d’agradar, de fer creure als votants que són importants em resulten patètics, coents, amb tot el significat de la paraula coent. Ens venen el peix podrit, les taronges amargues i la llet agra però, això sí, amb una etiqueta que diu que tot és de primeríssima qualitat. La democràcia s’ha convertit en un procés on es dóna més importància a com arribar al poder més enllà de les idees polítiques, dels principis ètics i morals i de la realitat quotidiana de les persones que anhelen, com a últim recurs, la llibertat absoluta, la dignitat, la vida. 

        Sovint ens diuen que cal posar els peus a terra, que cal ser realistes, que no podem anar pensant en situacions socials imaginàries. I eixa gent és la mateixa que després creu en una funció de màgia, en les votacions cada quatre anys, en una democràcia fictícia, que anestesia lentament els participants, que els acontenta amb llepolies de tant en tant i els fa oblidar la seua condició d’esclaus. La mateixa que ens acusa de radicals, d’extremistes; perquè clar, creure en la llibertat i en el poder del poble és massa revolucionari. Hem obert els ulls, hem decidit trencar amb les obvietats, somiem amb les utopies i creiem en els nostres somnis; perquè el futur és dels que somien, dels que actuen, dels que lluiten per la justícia. No tenim por a la llibertat ni a la mort ni a la vida. Perquè fa massa temps que hem estat callats, silenciats per una democràcia injusta. Perquè són massa gent els qui han contribuït a dur endavant un món ideal, un món utòpic, on la vida siga vida i no supervivència. Perquè estem acostumats a treballar lentament, pedra a pedra, sense pressa, sense facilitats i amb la consciència tranquil·la d’aquell que aprèn de cada bac. Per tot això, els nostres esforços són immortals.

        Sincerament, encara que em sap mal reconèixer-ho, no puc evitar pensar-ho: la nostra democràcia no és més que un espectacle. Els actors principals prepararan les seues funcions amb insistència, faran tot el que calga per aconseguir-ho, jugaran amb l’ètica i amb la moral, amb els sentiments i les esperances de les persones, els faran sentir-se importants per a després privar-los d’aquesta importància. La gent del poble no és ignorant, això ho sabem tots i ho reivindiquem sempre, però està inqüestionablement condicionada per l’educació i l’estructura social que, a sorpresa nostra, ha decidit el mateix govern. No siguem ingenus: la màgia no existeix, amics meus. Per això, creiem en la utopia.