Senyor
jutge, a vegades crec que la bogeria em rosega per dins, ho confesse. Ja m’ho diu
constantment el meu germà: Estàs boja! Però jo havia cregut que tan sols ho
deia per aquest odi fraternal tan conegut socialment. Ho acceptaré, doncs, quin
remei! Si tots ho diuen...
A
les nits no puc dormir, sap? Somie. Somie molt. Els psicòlegs dirien que massa.
Somie tothora i en coses tan diverses que no tenen cap ni peus. Ara una platja,
una pistola, una bona conversa, una ploma... Fins i tot somie orgasmes que són
reals. Tot plegat, succeint-se precipitadament la meua imaginació, m’excite, i
vaig fins a un estat de plaer físic i mental. Sense adornar-me’n, sense
tocar-me, sense provocar-ho, ho jure, senyor jutge, que arribe a l’orgasme.
Podria semblar desitjable, ho sé, i no seré jo qui ho negue. Però aquesta
imaginació se m’escapa. Incontrolable, com una milotxa que trenca el seu fil i
fuig surant d’una violenta ventada.
És
això, senyor jutge, el que em fa parlar sola. Però, no em tracte com una boja
vostè també, li ho suplique: no parle sola. Tan sols projecte fantasmes, amb apariències reals
i converses fictícies. El psicòleg diu que és la meua manera de parlar amb mi
mateixa. Jo no ho sé això, no m’hi clavaré en assumptes que no conec. Li
resulta estrany que m’hi parle sola? A mi no m’ho sembla, que una persona es
parle i, més encara, que ho faça en veu alta, que es responga immediatament, i
amb efusivitat! Com, si no, podríem arribar a comprendre’ns mínimament?
Pregunte, senyor jutge, sense cap mena d’egocentrisme.
Si
cal acceptar la vida, aquesta vida que, no em negarà, a vegades és esfereïdora,
per dir-ho suaument; si hem de conformar-nos amb tot i no alterar aquest
lloable ordre públic, com ho farem si no tornant-nos bojos? El meu patiment,
tan meu i alhora tan universal, cap psicòleg no ha aconseguit ocultar-lo ni cap
metge, adormir-lo. No ho comprenen ells, com és possible que perdure en mi com
una espineta clavada a l’ungla. Tan sols vostè, la gent com nosaltres, que
tenim com a únic objectiu a la vida ser bones persones i millorar allò que no
ens agrada, perquè apel·lem a la justícia en totes les seues vessants, perquè
adorem la llibertat com la deessa més humana; tan sols vostè em comprèn,
veritat? Sí, és clar, vostè entén de llibertat...
No
estic boja, li ho assegure. Aquestes ganes meues de morir, de matar, de fugir,
de plorar i riure i beure-ho tot i menjar-me la vida a mossos tan sols són la feblesa,
l’eixida d’emergència de tots els mals. No és culpa meua, senyor jutge. Un ull
immaterial com el seu ho haurà captat de seguida. Jo no vaig poder evitar-ho, el meu crim, dic. Aquestes morts de gent honrada, de gent honesta, de la gent de bé, no són
assassinats, com alguns insinuen, sinó suïcidis. Em comprèn, veritat? I el seu renaixement, com a
ànimes crítiques i sensibles és voluntari! Jo no els he obligat a fer-ho! Tan sols
els he explicat als meus fantasmes idees abstractes que se'm rondaven pel cap, d’una banalitat com
qualsevol altra.
Sap
què li dic, senyor jutge? Aquest judici s’està allargant ja massa i, al cap i a
la fi, tan sols és una farsa. Se m’acusa d’assassinat i bogeria, com si això fóra
possible, com si la imaginació fóra capaç d’alterar la realitat! Si ho mirem
bé, vostè només és el meu reflex a l’espill entelat del bany de ma casa.
