El despertador ressona, produint-li una insistent punxada al cervell
endormiscat. El fa callar, amb un colp sec, i allà, plantada davant del llit,
un àngel d’una claror fantasmal l’observa. Els seus cabells rulls, tallats en
una forma redona que s’emmotlla al cap de pell blanca, s’enlairen graciosament
amb un vent que no sap ben bé d’on ha eixit perquè totes les finestres de casa
estan tancades.
- Què vols? – diu amb els llavis pegats i les paraules pastoses.
- Vull que no ho faces.
- No ho pots evitar, això. – Alça una cella del coixí humit de saliva. Amb
els ulls unflats, observa aquell ésser desconegut i li ve a la
ment un record passat. Tot i que no du les ulleres de lluny els trets
d’aquella presència divina se li mostren nítids. – És una oportunitat única. No
ho pots evitar.
Observa el rellotge: són les set i deu; bona hora per cometre
un crim.
- No hauries de fer-ho. És un crim, no està bé. Però tu ja ho saps, això…
Ella allarga el braç, traient-lo de baix del llençol que conserva la
calor i produeix un efecte-forn que l’aclapara, prem diversos botons fins que
encerta el que fa sonar una veu femenina que coneix a la perfecció.
- No l’escoltes? Se’n burlen de nosaltres, ja no es molesten ni per
amagar-ho.
- No és la primera vegada que t’envien un àngel per advertir-te. Ja ho
saps: matar no està bé.
- Matar assassins no és el mateix. A més, jo no tinc les mans tacades de sang!
- No, no ho està! No pots matar ningú!
- I a ells? A aquests qui condemnen milers de persones innocents a la
misèria, als qui maten de fam, de set, als qui provoquen suïcidis, a ells no
els envien un àngel?
- Sí, és clar que sí. Tenim missatgers per a tots ells, no ho dubtes. El
nostres serveis són molt efectius… i universals! Però aquests són massa
beneïts. Tu no. Tu eres massa intel·ligent per posar-te al seu nivell, no
creus? – fa una pausa, tot esperant una mostra de comprensió, però parlar amb
una persona racional és complicat a aquestes hores del matí. – És que no tens remordiments
de consciència?
Ella s’alça, amb una energia que li ha vingut de colp per la sang alterada
que ha començat a bategar-li més i més fort. Ignorant les paraules de l’àngel,
es treu la camiseta, deixant veure uns pits prominents, ideals per amagar a
sota un aparell de reduïdes dimensions. Es llava la cara i s’observa davant
l’espill amb una enyorança del demà. De la còmoda trau un artefacte d’aparença
poc amenaçant, com una joguina inofensiva, freda al contacte amb el cos calent.
Aquest contrast li provoca una sensació plausible, lluny de l’estremiment, com
quan et prens un granissat una vesprada de calitja i sents la fred baixant pels
intestins fins al melic. Lliga amb força l’aparell al cos, amb totes les
seguretats possibles. Sap que les cintes elàstiques li deixaran marques però no
se’n preocupa, ara. No pot eixir malament. És massa senzill.
- Què no m’escoltes? No vas a fer-me cas?
- Tinc la consciència tranquil·la. No sóc cap terrorista. – No alça la veu,
tènue i calmada, com si contara un conte a un xiquet – Jo no mate innocents.
- Mates persones. Els robes la vida. Creus que això és ètic?
- Beh... ells també ho fan contínuament. Matar innocents, dic. I no sembla
que s’hi encete tant de revolt per això.
- Vols dir que ells són terroristes? És això el que fas? Acusar-los
d’assassins?
- Són terroristes... indirectes, podríem dir-ne. Terroristes impunes, al
cap i a la fi.
- Però, estic segur que ells no ho fan amb alevosia!
Ignora la declaració de l’àngel. Coneix bé els trucs d’aquests éssers. Les
preguntes provocatives, les afirmacions filosòfiques no són més que una manera
de fer-li perdre el temps. No seria la primera vegada que perd el tren per
establir un debat amb un d’aquests àngels. Es col·loca una samarreta ampla, de
colors discrets i uns texans que, vist des d’aquest angle, li queden realment
bé. S’observa a l’espill i es troba preciosa. No s’hi nota gens la presència
dels explosius. Somriu.
- Ja estic preparada...
- Certament, no sé què dir-te, no puc fer-te canviar d’opinió, veritat?
- No.
- No tinc res a fer?
- No. Aquesta vegada ho faré, no em faré enrere.
- Hi ha una cosa que no acabe de comprendre. – L’àngel fa una pausa,
s’asseu al llit i recolza la barbeta sobre el palmell de la mà – Sé que t’he de
convèncer del contrari, però, si et sóc sincer, m'és realment difícil.
No pot evitar riure per baix del nas amb aquesta sensació de déjà-vu que
comença a ser-li familiar. S’acosta a la cuina amb passos lleugers, obri la
porta de l’armari i observa les escasses subsistències que hi ha. Quina mandra!
No li abelleix res del que hi ha allà dins. Encén la televisió i veu una
notícia d’un nou cas de corrupció política i torna la mirada a l’armari, que és
el més important ara. No pot ser això! La seua darrera menjada no pot ser un
plàtan madur. Els dubtes li entren al cap com una advertència. I si no vol
morir hui? I si realment vol menjar més vegades, coses bones, com un bon got de
llet amb galetes?
Sota el pit, sent una opressió que la fa trontollar. La fred que abans li
pareixia agradosa, ara li provoca un pànic feroç. No. Necessita uns minuts de
reflexió. Es descorda totes les cintes de l’aparell explosiu i el deixa sobre
la taula. Tot seguit, corre cap al lavabo mentre a la televisió van baixant
polítics, vestits amb una elegància rància, de cotxes luxosos i van entrant en
un gran edifici esvelt.
L’àngel, des del llit, veu les imatges a contrallum. Pot distingir,
tanmateix, les mans dels polítics ensangonades. A vegades odia la seua feina.
Això de veure coses que els humans no poden veure li provoca arcades. A
l’interior del cotxe, ple de colps i ferides lletges, hi ha un àngel
apallissat. Alguna cosa li puja pel cos i fa brillar la seua llum pròpia amb
una insistència perillosa.
Quan ix del lavabo i torna a la cuina, els explosius ja no estan a la
taula. No pot ser. Està segura d’haver-los deixat així. Revisa tots els
calaixos de la casa, amb una angoixa pròpia dels condemnats a mort. A la
pantalla de la caixa tonta, una notícia d’última hora: hi ha hagut un atac
terrorista a la sala de plens d’aquest matí. Tots els assistents a l’acte són
morts. El més curiós de tot és que s’ha trobat el rastre d’unes plomes
gegantines, blanques com la calç, escampades per tota la sala. Tot apunta a
aquell terrorista en sèrie que ja va actuar l’any passat en l’assassinat del
ministre d’educació i fa un parell d’anys, amb el del cap de la guàrdia civil.
La terrorista ho observa des de casa, amb l’estranya sensació de descans
que li provoca saber que hui podrà dinar alguna cosa bona. És una llàstima,
pensa. Aquest àngel, a diferència dels altres, m’havia caigut bé. És el que
menys havia insistit per convèncer-me de l’inevitable. Sense més ni menys,
agafa la cartera i baixa a comprar-se l’esmorzar a la pastisseria.
