Després d’un altre festialgo al País Valencià, després de
totes les opinions anònimes d’un “informer” i de les nombroses baralles entre
uns i altres, era necessari fer algunes reflexions. Una cosa està clara: la
música en valencià es troba en el seu punt de major esplendor. Cada dia naix un
grupet nou d’un estil qualsevol, amb lletres més o menys compromeses i que mou
un tipus de gent o un altre. Tots i cadascun dels caps de setmana de l’estiu
passat hi va haver un concert de música en valencià en algun poble de la
geografia valenciana. A més, i crec que és molt important, ja fa temps que es
pot trobar en aquests tipus de concerts aquesta gent considerada “modernos i modernes
que tenen molt de postureo”.
Com a futura filòloga em sent orgullosa d’aquests fenòmens perquè
és un símptoma de normalització de la música en valencià. El fet que la gent no
vega la música en la nostra llengua com una cosa estranya n’és un factor clau.
Això no significa que ho estiga la llengua (no ho pot estar mentre no tiguem
mitjans de comunicació, educació, literatura i un llarg etcètera en la nostra
llengua, ni molt menys, el suport polític essencial). Però, a tots els que us queixeu d’aquesta
gent, una xicoteta reflexió: quan va començar tot aquest moviment cultural de
defensa de la nostra llengua (i ja sé que jo, en els meus vint anys, no puc
anar de sabuda), no vam pensar que en algun moment la música hauria de
comercialitzar-se, que el joc capitalista l’absorbiria com fa amb tot? No
sabíem que en algun moment apareixerien grups que toquen per guanyar diners i
no per una causa?
Com a indignada amb aquesta societat em pregunte si no és
el moment de començar a diferenciar tipus de música. Tot això de l’etiqueta de “música
en valencià” estava molt bé quan el simple fet de ser en valencià ja era una
símbol de compromís cultural. Però crec que ha quedat clar que aquesta etiqueta
ja és inservible (si és que fins i tot votants del PP assisteixen a aquests
tipus de concerts!). Jo no puc dir que m’agrada la música en valencià perquè
actualment existeix tanta varietat d’aquesta que no seria cert. M’agrada que es
faja música en valencià, per suposat, però tinc les meues preferències per
alguns estils. Per això, pense que és el moment de començar a discriminar entre
la música comercial i la música compromesa. Per suposat, i amb total llibertat,
cadascú que elegisca la música que més li agrade (encara que a alguns ens faja bullir la sang, la música comercial és necessària per normalitzar la llengua). Jo,
personalment, em quede amb les lletres combatives i que segueixen uns ideals
que considere positius per a la societat. I crec que no sóc l'única que no s’ha
perdut en aquesta eufòria col·lectiva de grupets “valencianistes”.
I, una altra cosa, la gent que continuem treballant per la
nostra cultura, no deuríem potser traslladar els nostres esforços a altres
sectors? És cert que hi ha algunes iniciatives literàries (de gran importància)
però no són suficients. També continuem sense tindre una televisió pública en
la nostra llengua. Dóna la sensació que tot aquest postureo ha calat en el moviment
revolucionari del valencianisme polític que s'ha quedat només en l'àmbit de la música. No m’estranya: sempre és més fàcil,
més còmode, més pràctic parlar molt i no fer res. I, ja se sap, que els costums
roïns es contagien abans que els bons. Però no ho podem permetre. Les noves
generacions pareix que hem perdut el nord, que no tenim molt clar cap on anar,
que tanta varietat de música ens acovardeix. Fem una pausa en el camí, recordem
per què estem ací i on volem arribar i després continuem avant.
I, ara sí, a tota eixa gent que feien “ascos” a la música en
valencià, que et senyalaven de radical per dur rastes i vestir samarretes de
grups combatius i que ara se saben les quatre cançons dels quatre grupets de
moda i es creuen els més perroflàutics
de tots. Tota la gent que no és conscient que darrere de cada concert hi ha una
feina bestial de persones realment compromeses, sense el qual no serien
possibles. Tots els que ignoreu que aquests concerts van començar en forma de
concertets de no més de vint persones i que ha costat molts anys d’arribar on
estem actualment. Els que canteu cançons que tracten temes socials de memorieta
i després no sou coherents amb elles, que sapigueu que esteu menyspreant tota
la feina i la lluita de molta gent que no es ven a canvi de l'insignificant
acceptació social, als grups de música que toquen per una misèria perquè són
conscients que la música és una arma per transmetre uns ideals que vosaltres esteu
embrutant amb la vostra actitud hipòcrita. Els ideals no es guarden al calaix
de l’escriptori una vegada tornes de ressaca a casa després d’un concert. A
veure si queda clar.
