Sovint
pense que el nostre cap és com una capsa hermètica en perill d'explosió. Que
les coses que més dolen van quedant emmagatzemades en un racó incert d’aquest
bagul. Una al costat de l’altra, creant una base solidificada de pensaments
inestables i tremolosos. Els deixem allí dins, tancats en clau. Per què? És el
que em pregunte sense obtindre resposta. Per què no puc deixar-los eixir per un
forat? Per què han de restar per sempre més apilats en la frustració?
Guardem el
que més ens dol, el que ens avergonyeix, el que ens fa sentir estúpids, tot
allò que ningú no deu saber mai. I la pressió augmenta amb una constància
admirable. Cada gest, cada moviment, cada paraula i cada silenci augmenten la
pressió al nostre indret personal i inaccessible. Aquesta pressió pot durar anys, pot durar tota una
vida o pot durar un sol segon. Tot això depén de nosaltres, ens diuen. I és
cert. Però també és cert que una força impressionant ens aferra a aquests
dolors i ens impedeix desfer-nos d’ells.
És la
incertesa al què passarà, la por al què diran i, sobretot, el terror a no
escoltar allò que es vol sentir. És el pànic que produeix saber que tot depén d’una
reacció arbitrària, innocent i, a simple vista, sense importància. Saber que
pots alliberar-te de tanta pressió acumulada durant molt de temps però alhora
pensar que aquesta pot explotar amb una simple mirada de reüll.
I, per això
mateix, ho guardes amb clau. Penses hauria de parlar, hauria d’actuar, hauria
de canviar... I tanmateix el teu cos i, en aquest precís instant el món sencer,
sembla que et diu tant se val, també
pots deixar-ho passar per una vegada... I les vegades es multipliquen sense
que arribes a assimilar-ho, com una anestèsia lenta però eficaç.
I arriba l’explosió.
Sempre arriba l’explosió. Algú que no sap fer una cosa tan fàcil com expressar els seus sentiments, com
podria controlar una explosió? I no rius, perquè fa massa temps que reies quan
el que volies era plorar. Llavors sols queda deixar-se anar per la ràbia, dir
coses que mai has pensat, fer coses que mai et veuries capaç de fer, ferir
persones que mai desitjaries ferir. O encara pitjor: deixar-se endur per la indiferència.
Ah, indiferència! Traïdora enemiga que promets la felicitat quan sols saps que
dur a la mort tèbia i avorrida de la capsa dels sentiments.
No valen
els amics ací, no valen les esperances. Estàs sol al mig del camí i la decisió és teua i sols teua de caminar cap endavant o agenollar-te a terra i arrencar-te els cabells un a un. Sols hi ha un camí possible per escapar
d’aquesta explosió. Camines, amb un grapat d'ocells recorrent el teu cap sense compassió. Sents les seues ales colpejar el teu front. Sents el gust amarg del polsim que s'enlaira al teu voltant i sents l'olor opressora del camí llarg fet de suor. Camines, tanmateix.
